22 de maig de 2020
22.05.2020
Diari de Girona

El retorn de la legitimitat

22.05.2020 | 06:00
El retorn de la legitimitat

El mateix que la proximitat de la mort ens suscita amb plena intensitat, vulguem o no, les últimes qüestions sobre el significat de l'existència humana i la seva eventual projecció posterior, les grans crisis econòmiques i socials posen al nu el problema, habitualment ocult, de la legitimitat de l'Estat i del deure d'obediència dels ciutadans. L'esperit de les lleis desapareix conjunturalment i reapareix amb tota la seva cruesa el fantasma de la modificació o substitució, revolucionària o no, del contracte social.
 En efecte, sigui quina sigui la concepció que tinguem de les funcions estatals –o sigui, de les missions que atribuïm, en un moment històric determinat, al poder polític jurídicament institucionalitzat que anomenem «Estat»–, aquesta concepció es replanteja radicalment en situacions catastròfiques com la que travessem, que comprèn una molt greu crisi de salut pública i a conseqüència d'aquesta un autèntic cataclisme econòmic.
En altres èpoques es demanava als governants la protecció de les llibertats bàsiques, la garantia de la propietat privada i la defensa de les fronteres. Això era tot. I certament era molt, com ens mostren els turbulents vaivens històrics. Però, almenys des de fa una generació, potser just quan Francis Fukuyama anunciava la fi de la Història, aquest tot es revela palmàriament insuficient. Avui li demanem a l'Estat molt més. Senzillament, ha canviat la nostra sensibilitat. De la mateixa manera que, segons ens va ensenyar la historiadora Lynn Hunt (La invenció dels drets humans, Tusquets, 2009), només una nova percepció cultural, o únicament un humus de determinat grau d'empatia i compassió (en suma, una diferent realitat antropològica), havia fet possible en el segle XVIII les formulacions constitucionals dels drets de l'home, així actualment sembla que ens trobem en vigílies d'una nova formulació d'aquests drets i una important ampliació d'aquells de caràcter social. L'enorme desigualtat de possibilitats vitals és el major enemic del nostre temps, juntament amb el deteriorament de la sostenibilitat del planeta.
  Fins al 1989 i l'esfondrament del sistema soviètic, la política econòmica d'Europa occidental tenia ben present que el contracte social de la postguerra era el suport intangible de l'estabilitat institucional. Després de 1945, els líders conservadors, liberals, democristians, socialdemòcrates i laboristes compartien els grans principis de l'acció de l'Estat ja formulats per Keynes en els anys vint: 1) control dels poders econòmics, 2) justícia social i 3) ús equilibrat i competent de les polítiques pressupostàries, fiscals i monetàries per aconseguir la plena ocupació, creixement sense inflació i serveis públics indispensables. Per contra, els vuitanta són els anys del paradigma Reagan-Thatcher: desregulació del sistema financer, rebaixes fiscals a les grans companyies, privatització d'empreses públiques i flexibilització del mercat laboral. Ni les lliçons de la Gran Recessió de 2008 –expressió d'un capitalisme de casino en un món ja plenament globalitzat– van servir per apartar d'aquesta funesta senda de destrucció econòmica i desigualtat social. I molt em temo que la tremenda crisi que ja tenim a sobre segueixi aquestes mateixes pautes de retallades brutals de drets i prestacions.
A Espanya, particularment, el sobtat descens de l'esperit de les lleis al sòl del contracte social planteja, al meu parer, un clar problema de legitimitat de les institucions i del poder que exerceixen els que les ocupen. Un Estat prou modern i eficient per confinar la seva població a casa durant dos mesos és incapaç de mantenir un sistema nacional de salut degudament dotat de professionals i de mitjans materials apropiats? Aquest mateix Estat pot assistir impotent a la caiguda vertiginosa en la indigència d'amplíssims sectors socials després de la declaració de la situació d'emergència sanitària? No és senzillament vergonyós que Càritas i altres ONGs hagin de suplir les mancances del constitucionalment proclamat «Estat social»? Ara es parla d'instituir una renda mínima vital. Hauria d'haver-se creat ja fa deu anys almenys! I aquest 30% de nens espanyols que no poden menjar cada dia sense assistència social, sobretot quan s'interromp l'activitat escolar? No és un fet que corroeix també la nostra fe en la legitimitat de l'Estat i l'obediència que li devem?
I tot això que ens passa 43 anys després de la implantació del nostre règim democràtic no pot remeiar-se sense pactar amb aquells que volen destruir Espanya?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook