Maig de 1980. Es constitueix el primer govern Pujol. Ara fa 40 anys. Pocs n'han parlat. Algú sí, però pocs. Un servidor encara no havia aterrat en aquest món però això no m'impedeix posar en valor aquesta efemèride.

Ara no està ben vist parlar bé del president Pujol. No sé si és per por, per complexes, per vergonya, pel disgust. Cadascú, individualment, tindrà les seves raons més personals. Tanmateix, aquest sentiment no ens ha de privar reconèixer la seva trajectòria política que no és precisament menor (aquesta mateixa setmana també es compleixen 60 anys dels Fets del Palau). Una tasca que va tenir com a moment culminant quan, ara fa 40 anys, es va començar a recuperar el nostre autogovern.

Repassant els noms dels homes que formaven part d'aquell govern (i dic homes perquè, certament, la paritat no existia), un sent una certa admiració. Trias Fargas, Laporte, Guitart, Cahner, Sanuy, Vidal, de Gispert, Rigol, Cullell o el mateix Pujol... mirem el seu currículum, la seva experiència en els diferents camps on tenien competències, mirem el prestigi i trajectòria de tots ells. I evitem comparacions per no prendre mal.

Aquest grup de gent, conjuntament amb tants altres des del món municipal, des de l'associacionisme, des de l'activisme, van anar construint la Catalunya democràtica. La d'avui. I per això -almenys per això-, la nostra generació els hem d'estar eternament agraïts. Els retrets es poden fer però, efectivament, no té massa mèrit fer-los amb els ulls actuals, obviant la complexitat d'aquells moments.

Parlar d'autogovern en l'actual context d'estat d'alarma i de crisi sanitària mundial es fa estrany i ens ho hem de mirar amb perspectiva. Si avui hem pogut aspirar a tenir un estat propi, si avui podem tenir unes institucions dignes és, en bona mesura, gràcies a ells. Amb totes les mancances i limitacions, amb tots els encerts i els errors però carregar-se o oblidar-se d'aquella generació i el seu llegat no és del tot honest. Alguns, conscient o inconscientment, ho estant fent.

Des d'aquell maig del 80, alguna cosa va fer bé Pujol quan, repetidament, eleccions rere eleccions, la ciutadania li donava la majoria. Ningú millor que ell havia pres el pols del país, de la seva gent, del que era i com era Catalunya. Al marge de tot plegat, era qui més i millor coneixia el país.

Si un vol girar l'esquena al reconeixement de la tasca iniciada per aquell govern per una confessió que encara ningú no acaba d'entendre ni sap el seu abast real, és lliure de fer-ho i el temps dirà. Però una cosa no treu l'altre i és just celebrar que fa 40 anys naixia el primer Govern del país després d'una llarga dictadura. Un govern nomenat aleshores en una administració buida i que va començar a posar primeres pedres i recuperar-ne d'altres per reconstruir la Catalunya malmesa pel franquisme. Un país que varen somiar i se'l van creure i que ara, potser, haurem de tornar a construir.