A la plaça del Vi, a més de la Casa de la Ciutat, que no entra en aquests comentaris, ja que no ha canviat el que sempre ha estat i segueix sent, hi destaca la noble Casa Carles. Fins l'any 1935 va ser habitada per la família Carles, que n'eren propietaris. En diverses ocasions hi sojornaren reis d'Espanya, i altres personatges de la reialesa. També, l'any 1870 s'hi allotjà el que seria sant Joan Bosco, en el seu pas per la ciutat en el viatge que feu al nostre país amb la finalitat d'estendre la seva obra educadora de la joventut. En virtut de deixa testamentària, l'edifici passà a propietat del Bisbat, l'esmentat any 1935. S'hi establí la seu d'Acció Catòlica, i el Museu Diocesà de nova creació, iniciat acollint peces de caràcter arqueològic, que estaven dipositades en el Seminari. El vint de juliol del 1936, la casa fou ocupada, i, quan es començava a saquejar, l'Ajuntament hi intervingué i se n'apropià. S'hi obrí un accés per comunicar-se amb l'edifici municipal, i fins l'any 1939 serví per ampliar les oficines del municipi. Recordo haver-hi anat a pagar el lloguer del nostre habitatge familiar, que, com tots els altres de la ciutat, havia estat expropiat per l'Ajuntament. Recuperada la propietat del noble casal pel Bisbat, s'hi reinstal·laren les quatre branques de l'Acció Catòlica diocesana. I es consolidà el Museu Diocesà, el qual s'enriquí amb importants peces procedents de la recuperació, després d'haver-se salvat de la destrucció i de la foguera. A la planta baixa, en la part més propera a la Casa de la Ciutat, hi havíem vist un establiment de venda i lloguer d'instruments musicals, posteriorment una botiga de venda de màquines d'escriure, i finalment la llibreria que ara s'hi troba. En l'espai que ara ocupa la llibreria diocesana hi havia un bar. Darrerament l'edifici fou sotmès a unes importants obres de remodelació per instal·lar-hi la Cúria Diocesana.

A la rambla de la Llibertat, en aquell tram que encara s'anomenava rambla d'Àlvarez, i en l'espai que havien ocupat el parc de bombers i el dispensari municipal, els anys vint del segle passat, s'hi bastí un nou edifici per a Biblioteca Municipal, servei que s'inaugurà l'any 1932, i es clausurà el 1938 i ja no funcionà més com a biblioteca. Després de la guerra continuà com a Sala d'Exposicions. I en un sector de l'edifici s'hi instal·laren els serveis de Turisme i informació ciutadana.

A la pujada de la Mercè el convent de frares mercedaris donà nom a aquell espai urbà. Afectat per la Desamortització de Mendizàbal serví un breu temps com a caserna i seguidament es destinà a hospital militar, funció que es mantingué fins l'any 1968. Després d'uns anys de total abandó i d'una degradació espantosa, l'Ajuntament se'n feu càrrec. Es reconstruí a fons i amb un gran encert convertint-lo en un centre cultural que té una intensa i fructífera activitat. En uns terrenys que estigueren integrats en el suprimit convent, situats ja a la pujada de les Pedreres, s'hi construí, el segle XVII, un baluard que es conegué amb el mateix nom de la Mercè. Darrerament en una gran part de l'espai que ocupà el baluard s'hi ha disposat un parc que cada cinc de gener hi acampen els tres Reis d'Orient, abans de fer la seva entrada a la ciutat.

Al carrer del Carme, uns pocs metres més enllà del pont de l'Alferes Huarte, hi tingué, abans de l'any 1939, la seu el partit d'Esquerra Republicana. El Centre Republicà disposava d'una gran sala d'actes, que tots els dies festius era molt concorreguda, com a ball. Després de la guerra, durant un temps s'utilitzà aquell local com a ampliació de la caserna d'Artilleria, caserna que estava situada a l'altra banda del riu. Ja situats a l'esquerra de l'Onyar, podem recordar el gran edifici que l'any 1912 l'Ajuntament construí per a mercat de bestiar i que l'any 1917 cedí a l'exèrcit per instal·lar-hi un regiment d'Artilleria de nova creació. Operació que el consistori creia de gran interès per a l'economia de la ciutat. Els artillers ampliaren el seu aquarterament amb l'edifici que fins l'any 1835 va ser convent de frares mínims de Sant Francesc de Paula. Edifici que abans de ser caserna d'Artilleria ho havia estat de Cavalleria.

L'hospital de Santa Caterina, el segle XVII, fou enderrocat per cedir el pas al baluard de Sant Francesc. Baluard que fou enderrocat els anys trenta del segle XX, i en una part de l'espai que deixà lliure s'hi bastí la plaça del Mercat. L'hospital, el mateix segle XVII, ja disposà d'un nou emplaçament en la que després s'ha anomenat plaça de l'Hospital. Quan, l'any 2004, l'hospital es traslladà a Salt, el noble edifici del segle XVII fou modernitzat i actualitzat per tal d'integrar-lo en el complex administratiu de la Generalitat de Catalunya.

El gran Casal que es troba al davant fou construït el segle XVIII per a Casa de Misericòrdia i Hospici. Durant la Guerra del Francès del 1808-1809 i també durant la Guerra del 1936-1939, una part de l'edifici s'utilitzà com a hospital militar. L'any 1963 deixà de ser hospici i s'ha convertit en Casa de Cultura.

En el carrer d'Anselm Clavé, l'any 1913, s'hi construí un edifici, obra de Rafel Masó, per a seu de l'entitat cultural Athenea. L'any 1917, dissolta l'esmentada entitat, s'hi instal·là l'Escola Normal, masculina. En el mateix solar i donant a la Gran Via, s'hi bastí un edifici destinat a escola d'Oficis, entitat que no arribà a existir, i el local es destinà a Escola Normal femenina. L'any 1966, i ja unificades, les dues escoles es traslladaren a l'edifici de nova planta amb façana als que serien, uns anys més tard, els carrers d'Emili Grahit i de la Creu. Edifici que anys més tard passà a la Universitat i ara és Facultat de Medicina i d'Infermeria.

L'edifici que es construí per a seu del Banc d'Espanya, en l'encreuament de la Gran Via, amb el carrer del 20 de juny, s'ha transformat en seu de la Subdelegació del Govern central.

Per acabar, tornem a passar l'Onyar i pugem a la part alta de la ciutat, on la Catedral i el Palau Episcopal ocupen un lloc destacat. En l'espai on s'aixeca la Catedral hi hagué anteriorment un temple romà. Posteriorment s'hi aixecà la Catedral preromànica, que més tard fou substituïda per la romànica i finalment per la gòtica. Durant els anys de la guerra del 1936-39, el temple, dessacralitzat, es convertí en «Museu del Poble». El diumenge 12 de febrer del 1939, se celebrà una senzilla cerimònia de reconciliació, i ja s'anà recuperant el culte. El Palau Episcopal té, com la Catedral, una llarga història d'etapes d'adaptació a les necessitats de cada moment. Durant els anys de la passada guerra s'hi instal·laren els serveis de recuperació del Patrimoni Històric i Artístic. I en l'annexa casa Falló s'hi concentrà una gran quantitat de documentació històrica de diverses procedències, entre la qual destaquen els protocols notarials del districte de Girona, que s'hi mantingueren fins l'any 1955. Pels primers anys seixanta del segle passat a la casa Falló s'hi instal·là una escola primària. L'any 1973 el Palau deixà de ser residència episcopal, però hi continuà la Cúria i el despatx del prelat, fins que tot passà al renovat casal de Casa Carles. I l'històric edifici s'ha convertit en Museu d'Art.