El 29 de gener Quim Torra va comparèixer en una de les seves tradicionals declaracions institucionals (així no ha de passar per l'escrutini de les preguntes periodístiques) per anunciar que convocaria eleccions després de l'aprovació dels pressupostos: «Aquesta legislatura no té més recorregut», va sentenciar, aprofitant per arremetre contra ERC. Al cap de quatre mesos, no només no hi ha cap indici de convocatòria electoral, sinó que ha vingut a dir que les convocarà quan li sembli bé. I ERC i els comuns, un cop més amb cara de babaus i capcot, anant a recollir la pilota dintre de la porteria pels gols que els ha endinyat Carles Puigdemont des de Waterloo. Cert que els rivals són febles, però són d'aquells gols que deixen l'adversari tocadet.

És la història interminable de la Catalunya de les últimes quatre dècades. A ERC ja hi estan acostumats. Encara que a vegades sigui a contracor, sempre han acabat fent de crossa de Convergència, i de les seves successives denominacions. Des que Heribert Barrera va facilitar la presidència a Jordi Pujol el 1980, ha sigut una darrera l'altra. Han compartit candidatura amb Artur Mas, i han fet presidents Carles Puigdemont i Quim Torra. Apuntalant sempre presidents de dretes a Catalunya i acusant el PSOE d'escorar-se a la dreta per pactar un instrument com l'estat d'alarma, imprescindible per combatre el coronavirus, amb Cs. Tot alhora, i sense vergonya.

Si a ERC la seva permanent claudicació s'ha convertit en un clàssic de la política catalana, en el cas dels comuns podríem dir que té delicte que s'hagin deixat ensarronar per Puigdemont/Torra, primer per aprovar uns pressupostos que van néixer desfasats per la crisi de la covid-19 i després per haver-se empassat que es convocarien eleccions. Al final, però, és la conseqüència de tenir al capdavant del partit gent com Jaume Asens o Jèssica Albiach, que anteposen el seu nacionalisme a una presumpta militància d'esquerres, i que tremolen només de pensar que seran acusats de botiflers o traïdors. A sobre, Quim Torra se'n va riure a la seva cara en la sessió parlamentària de dijous passat. «Mai tan pocs havien defraudat a tants en tan poc temps», els va etzibar el mateix Torra, que fa quatre mesos havia promès convocar eleccions i ara se n'ha desdit. I els comuns empassant-se el gripau sense protestar, no fos que l'autoritat suprema s'enfadés.

Mentrestant, el mateix ple va aprovar que la Generalitat pagués als centres sanitaris privats o concertats la tarifa de 43.000 euros per cada estada en una UCI durant la pandèmia, quan Navarra paga 24.000 euros i la patronal espanyola estima el cost en 21.000 euros, i també el decret per pal·liar els efectes de la pandèmia generada per la covid-19, un decret que inclou a més una pujada de l'assignació per exconsellers, i l'actualització de les pensions a expresidents de la Generalitat. I, com és tradició a Catalunya, tothom callant i aplaudint els «nostres».