Sala-i-Martín, sempre contundent i gràfic en la seva visió de la realitat, va dir a Catalunya Ràdio (30-04-20): «Amb la COVID-19, ha caigut el meteorit que va extingir els dinosaures i milions d'espècies. Tothom ha d'entendre que qui s'adapti, sobreviurà. I els restaurants, les botigues i el petit comerç que no s'adaptin, hauran de tancar les portes. Deixem d'esperar una ajuda dels governs, que no vindrà, i que tothom intenti adaptar-se». Pura teoria del darwinisme social! Tanmateix les dades facilitades aquest mes per l'Organització Internacional del Treball (OIT) on diu que la COVID-19 ja porta destruint l'equivalent a 14 milions d'ocupacions laborals, li donen en part la raó.
Dic en part, perquè no ens diu cap on s'han d'adaptar, ni tampoc que la destrucció ingent de llocs de treball, no sempre és a causa de meteorits o de virus, sinó que la mateixa evolució del món de l'empresa i de retruc la destrucció d'ocupació, ha estat una constant en la història de l'economia. Els mals de les empreses no són només a causa de la maleïda pandèmia, sinó de la seva estructura mental.
Modestament intentaré complementar el diagnòstic de l'acreditat economista, amb aquest breu treball, valent-me del pensament de Setephen R.Covey, un dels més prestigiosos assessors d'empresa dels EUA, autor de diferents llibres de lideratge basats en principis universals, acceptats per les grans religions i sistemes filosòfics del món. Concretament en un dels seus darrers llibres, El 8º hábito, on descriu «les 5 eres de la veu de la civilització» que són: 1) del caçador recol·lector; 2) de l'agricultura, 3) industrial; 4) del treballador del coneixement i la informació; 5) de la saviesa.
Comença l'anàlisi amb una cita: «Quan canvia la infraestructura, retruny tot». Aquesta frase explica que el canvi d'una era a l'altra fos la destrucció del 50% de les ocupacions anteriors, però augmentava la producció un mínim de 50 vegades mes. O sigui menys treballadors, més producció.
La gegantina irrupció de l'era industrial amb fàbriques, especialització, treball en cadena, organització jeràrquica «donde hay patrón, no manda marinero» que el treballador esdevé el «subordinat» que no pot prendre iniciatives i en conseqüència s'inhibeix a l'espera d'ordres superiors. On també, l'obrer esdevé una peça més del procés i ens ha deixat la trista herència de la «cosificació» on la persona és una «cosa» que en pots prescindir quan calgui. Encara avui comptablement, el treballador és una despesa i les màquines un actiu, una inversió. Quina paradoxa!
Fer servir les persones com un mitjà en benefici propi i no de la pròpia persona, no està arrelat només a les empreses, sinó al món de la política i de retruc de les institucions. L'estructura empresarial i institucional queda afectada per l'aluminosi que genera el maquiavel·lisme: «El fi justifica els mitjans». Llàstima que el fi no sigui el «jo guanyo, tu guanyes», sinó el «jo guanyo, tu perds» generador de la més absoluta desconfiança vers les seves hipòcrites actituds.
Podem admetre que la veu que doni sentit a la nostra civilització del «coneixement i la informació» sigui encara avui la mentalitat «l'home és un llop per a l'home» (Plaute) que cavalca com a genet de l'Apocalipsi a cavall de robots, i ens deixa la trista herència de la ignominiosa desigualtat, amb 26 multimilionaris que posseeixin més diners que els 3.800 milions de persones, pobres de solemnitat, amb una projecció que 2030 seran 500 milions de persones amb pobresa extrema (Rellotge Mundial de la Pobresa, organització a la qual el Govern alemany dona suport).
Sortosament en una consulta dirigida per un professor d'Oxford sobre la conveniència d'aplicar ara l'anomenada Renda Bàsica Universal, un 71% dels europeus ha respost afirmativament. Fins fa ben poc, només una minoria extemporàniament feien aquesta exòtica petició. Un bri d'esperança per combatre la pobresa i una major igualtat!
L'RBU és un element del camí, tanmateix la màxima igualtat possible vindrà de la mà del canvi de mentalitat vers la civilització de la Saviesa: «Els problemes significatius que hem d'afrontar, no poden solucionar-se en el mateix nivell de pensament en el que estaven quan els vam crear», Einstein.
Empreses i institucions han de reeixir, posant al centre de la seva organització i eix principal de la seva activitat a la persona. O sigui procurar pel seu cos (cobertura de necessitats fisiològiques i de seguretat dignes) pel seu cor (intel·ligència emocional), per la seva ment (coneixements i habilitats, però també una fita, un sentit de la vida, preguntant-se ella mateixa com organització i cadascun dels col·laboradors, quina es llur missió a la vida), per l'espiritualitat (la transcendència dels actes vers un be superior).
L'adaptació proclamada, sempre convenient i necessària, entenc que ha de ser per integrar-se a l'era de la saviesa que ens permeti ser més humans en espais humanitzats. Oi, amable lector?
