La imatge que donen els partits polítics arran de la crisi de la COVID-19 és pèssima. Els insults que estan esgrimint algunes formacions per atacar el govern són lamentables. Hom té la impressió que si es continua per aquest camí es pot lesionar greument el sistema polític. I tots estarem d'acord que la democràcia cal amanyagar-la contínuament i no posar-la contra les cordes.
És evident que l'aparició de Vox en el panorama polític ha tensionat les intervencions dels líders polítics i el PP resta descol·locat davant el nacionalisme espanyol que esgrimeixen Santiago Abascal i els seus hooligans.
Les caravanes de Vox del proppassat dissabte se saldaren amb un cert èxit, sobretot a Madrid. Es pogueren escoltar tota mena d'insults, es veieren salutacions feixistes i no es compliren les normes sanitàries. Alguns periodistes foren agredits, mentre l'emissora de Jiménez Losantos transmetia en directe les concentracions que per a més inri s'anomenaven «marxes de la llibertat».
En aquest context el PP ha perdut la carta de navegar. Els seus responsables no són capaços de fer pinya amb el Govern i es dediquen a malmetre la prou deteriorada imatge de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Pretenen ser la cara amable d'una dreta que veu com perd adeptes a gavadals per un dels seus extrems.
Ciutadans d'Inés Arrimadas intenta fer útils els seus deu escons. Sense estalviar crítiques, dona suport a l'estat d'alarma, malgrat que li hagi costat la pèrdua d'alguns afiliats il·lustres que han abandonat el partit. És un posicionament intel·ligent, malgrat les conseqüències internes i els improperis que ha rebut des de les files de Vox.
Mentre Pedro Sánchez continua cometent greus errors com establir negociacions amb Bildu, la qual cosa ha provocat el crit d'alerta del PNB, que té unes eleccions aquest estiu on es juga la majoria absoluta a Euskadi. Però ja se sap que hi haurà temps per a debatre sobre els errors d'uns i altres quan s'hagi superat la COVID-19. Aquestes polèmiques de pati de col·legi no es produeixen ni a França, ni a Itàlia, ni a Alemanya ni a Portugal. Però una vegada més Spain is diferent.
I per què estan succeint aquests forts enfrontaments parlamentaris en una crisi com aquesta? De ben segur la moció de censura contra Mariano Rajoy hi té quelcom a veure, però compte perquè avui els populismes tenen pes des d'un punt de vista mediàtic. Quin origen tenen els insults? Fins ara en seu parlamentària no hi estàvem acostumats i caldria fer una reflexió a l'entorn d'aquesta manera de fer política.
En aquests darrers temps ha estat Donald Trump el mestre en el qual s'emmirallen algun membre del PP i la majoria dels de Vox. Com a candidat Trump ja va posar en dubte la legitimitat del procés electoral i fins i tot va plantejar-se no acceptar els resultats de les eleccions del 2016. Ell va parlar d'immigrants il·legals i ciutadans difunts que apareixien en el cens electoral. Dubtava del sistema democràtic i ho va fer creure a milers de votants.
D'altra banda, veia els seus contrincants com a delinqüents i antipatriotes i que eren un perill per a la seguretat del país. Era normal en les seves intervencions escoltar afirmacions com que Hillary Clinton es podriria en una presó americana.
I si això no fos poc va fer crides a la violència. I alguns dels seus partidaris l'esgrimí al llarg de la campanya.
Finalment, proposà restringir les llibertats civils dels seus rivals. No tolerava ni tolera encara les crítiques, tot castigant en el seu mandat opositors, mitjans de comunicació o membres de la societat civil.
Ja tenim doncs el pare espiritual. Alguns polítics de la mal anomenada nova fornada intenten imitar Donald Trump. Estem tips de sentir que el Govern de Pedro Sánchez és il·legítim. El PP i Vox se n'omplen la boca... El seu mestre ja sabem qui és.
