A les mil i una nits, si més no a la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini (1974), s'explica la història d'un jove que troba per atzar l'indret on un dimoni manté segrestada una princesa. Tot just veure's s'enamoren i viuen una nit de gran passió. El dimoni descobreix el fet i per castigar-los es dedica a tallar els membres de la noia davant l'enamorat: primer les mans, després els peus, i finalment el cap. Però ni tan sols llavors, segons explica la narració, el botxí no pot estar satisfet, perquè s'adona que els dos joves es continuen fent l'amor... amb la mirada.

La mirada. És el que ens queda després de posar-nos la mascareta que els governs autonòmics volen convertir en obligatòria per unanimitat. Un tros de roba que ens cobreixi el nas, la boca i la barbeta. Quan ens l'apliquem ningú no veu si els nostres llavis somriuen, s'enfaden, se sorprenen o s'indignen. Tota la comunicació facial queda restringida a la mirada. I no és tan fàcil.

Els experts en llenguatge no verbal parlen sovint del «somriure de l'hostessa», un gest forçat de cortesia professional que simula un anunci de dentifrici però és traït per la fredor, la indiferència o el cansament dels ulls. No busquis sinceritat en un somriure després de tot un dia suportant turistes que s'han begut el dutyfree sencer.

Al Zorro/Banderas la màscara li tapa els ulls (que no el reconeguin és el gran acudit de la pel·lícula), igual que l'antifaç de l'Home emmascarat (The Phantom) o la disfressa de Batman. Cap d'ells no oculta la gestualitat de la boca, que roman lliure d'obstacles per expressar amb ganyotes els sentiments poc subtils del protagonista.

En canvi el gran Anthony Hopkins treballa només amb els ulls en les escenes d'Annibal Lecter amb morrió d'El silenci dels anyells. Es va guanyar l'Òscar a pols. Haurem d'aprendre a fer més visibles, quasi fins a l'exageració, les expressions oculars d'emotivitat que impliquen no sé quants músculs en mig pam quadrat de pell.

George Bush pare mentia tot dient «llegeix els meus llavis, no més impostos». En canvi, quan exigim sinceritat la frase és «mira'm als ulls i torna-m'ho a prometre». El coronavirus i els presidents autonòmics, amb Quim Torra com a destacat disciplinador social, ens impediran llegir els llavis de ningú i només ens quedarà la mirada per dir-nos veritats i mentides per damunt de la mascareta, o per estimar-nos com els dos joves enamorats del principi.