26 de maig de 2020
26.05.2020
Diari de Girona

La vida és teatre

26.05.2020 | 06:00
La vida és teatre

El cos és l'escenari del jo. Primer apareix el cos amb el seu tronc, les seves quatre extremitats, el seu cap, i després, a poc a poc, va sorgint el jo, cosa que la família celebra amb grans escarafalls. Quan se li fa al nadó una gràcia a la qual respon amb un somriure, aquí hi ha ja una miqueta de jo. El jo es va manifestant a dosis. Cap als dos anys, per exemple, el jo és capaç de pronunciar algunes frases o algunes paraules soltes a les quals prestem una atenció desmesurada. Passa una cosa semblant a quan anem al zoo i en arribar a la gàbia del tigre, per a decepció dels nens, resulta que és buida.
- Paciència –els diem–, deu estar a l'interior, ocupat en els quefers domèstics dels tigres.
Però de cop i volta treu el cap i mostrem una alegria semblant a la que ens envaeix quan apareix un fragment del jo dels fills. Vol dir que el jo és una construcció de la qual sabem quan comença, però no quan s'acaba. Hi ha gent que als quaranta anys ja té un jo sòlid, que patirà pocs canvis al llarg de la vida. Hi ha persones, en canvi, que es passen l'existència «jojejant», en el sentit que van d'un jo a un altre com si no es trobessin a gust en cap.
Jo he «jojejat» el meu perquè no m'he agradat en cap de les meves versions. D'adolescent, imitava els jos dels personatges de les pel·lícules i de les novel·les, però em rendia de seguida en comprovar que mai aconseguiria la seva alçada. No sé en quin punt de la meva vellesa vaig començar a «desjojejar», a anar-me'n, com aquell que diu. De vegades, quan m'observo al mirall, sento que el meu rostre i el meu cos han estat l'escenari de multitud de jos, cap dels quals va arribar a quallar del tot.
- No vas aconseguir ser ningú –em dic–, i ja no et queda tant per sortir d'escena.
Sortir d'escena consistiria a abandonar el cos. Això és el que em pregunto ara, si primer surt el jo i després es destrueix l'escenari o viceversa. El meu pare se'n va anar anant del seu cos a poc a poc. Primer va deixar de parlar, encara que fingia parar atenció a allò que li deies, i més tard ni això. Quan el visitava, veia l'escenari en el qual havia viscut, però ell ja no sortia a saludar. La vida és teatre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook