La pandèmia ha obligat la societat a plantejar-se les seves prioritats i, per tant, a decidir apressadament sobre algunes qüestions noves. Un dels punts on això s'ha esdevingut és el del confinament de les persones i animals de companyia. És clar que només els humans podem racionalitzar la situació i avantposar el benestar col·lectiu a la comoditat individual. Tanmateix, els posseïdors d'animals han gaudit durant tot aquest tràngol d'una situació envejable. Disposar d'un gos ha equivalgut a un preuat salconduit amb què sortir a passejar a tothora. Un cas extrem és el del veí que sortí a passejar peixera en mà. Queda establert doncs que, encara que fos per necessitat, els animals han superat en grau de llibertat el comú dels mortals.

El fet és que les bèsties ocupen avui una posició intermèdia, parcialment indefinida, entre les persones i les coses, per bé que la seva consideració social i legal hagi anat canviant amb el temps. Com relata un llibre recent (Révolutions animales, de K. L. Matignon i altres), en això la moral es basa en una geometria variable. La nostra tradició cultural parteix de la premissa que la natura ha de ser dominada. El relat bíblic col·loca les criatures en una posició subordinada respecte de l'home, únic ésser creat «a imatge de Déu». Front d'altres cultures on es valora l'harmonia amb la natura, l'occidental en general s'ha basat en l'ànsia expansiva de l'espècie humana, epitomitzada per l'imperatiu diví del Jardí d'Edèn, «creixeu i multipliqueu-vos i domineu la terra» (Gènesi, 1: 28). Aquest supremacisme humà, o «especisme», com en diu Peter Singer al seu clàssic de la protecció animalista, Animal Liberation, proporcionà la coartada intel·lectual perfecta per a la violència dels homes contra els animals. Un exemple, a banda de les corrides de braus tan populars no fa pas tant, és la tampoc gaire llunyana utilització dels cavalls a les guerres, brillantment retratada per Steven Spielberg al film Cavall de batalla (War Horse, 2011). A les antípodes d'aquests plantejaments es troben, entre d'altres, el budisme i moltes religions considerades primitives.

Que s'ha avançat molt sembla indubtable. Avui dia, un dels conflictes més habituals als jutjats és què fer amb els animals de companyia en cas de divorci. De manera semblant al que passa amb els nens, el jutge s'ha de preguntar aleshores qui es queda amb l'animal, i en la disjuntiva la solució pot diferir depenent de si es parteix que aquest és una cosa o un ésser dotat de sensibilitat. Els legisladors del nostre entorn cultural s'estan plantejant reformes legals per millorar la protecció dels animals en aquesta tessitura. Però convé no abaixar la guàrdia. En el singular tràngol de la pandèmia, i sense que ningú ens hagi explicat per què havia de ser així, resulta que els nens, acostumats també a sortir, i molt vulnerables enfront l'aïllament social, han estat confinats durant gairebé dos mesos, i han estat tractats pitjor que un gos.