Parlo dels diaris escrits sobre paper, que, a pesar de les noves tecnologies i del coronavirus, encara sortosament romanen vius i surten de matinada al mercat a la recerca de compradors. La flaire del pa acabat de coure, sortit del forn, i el de la tinta impresa dels diaris representen dues olors indelebles fortament lligades a la meva memòria olfactiva, la qual, segons els experts, és la més fidel de totes.

Abans hi havia unes sentors inconfusibles. Recordo bé la que es produïa en temps de la verema, quan moltes cases després de premsar el raïm deixaven amuntegada la brisa al carrer i una boirina olorosa de vi flotava per tot el poble durant uns dies que penetrava a totes les llars. També s'ensumaven a l'exterior dels restaurants els menjars que cuinaven i aquella olor forta dels cellers o de tabac i de rom en totes les cafeteries.

El periòdic és la mercaderia amb la data de caducitat més efímera, perquè algunes notícies al migdia ja s'han quedat sepultades per unes de noves o desmentides, com un peix en males condicions. De tots els productes que entren diàriament al mercat consumidor cercant comprador cap es passa tan aviat, cap guanya el diari, ni la llet, que diuen les mestresses de casa que és molt senyora i es malmet de seguida.

És tan temporal i passatgera la notícia en la premsa que a Barcelona el 1964 va sortir al migdia el Tele/eXprés (1964-1980) que es presentà al públic com un diari vespertí i cobria la informació del que s'havia produït durant la jornada matinal i repassava les notícies del dia anterior. Si bé la televisió va aparèixer el 1958, només els rics i els bars en tenien i trigaria anys a ser present a totes les llars. La televisió va fer inútil el Tele/eXprés i qui es delia per la informació la trobava en els telenotícies. Vull destacar que un gran periodista molt prestigiat, Ibáñez Escofet, el va dirigir durant vuit anys quan penjava d'un fil donant-li una gran embranzida; va ser l'etapa més brillant del diari.

De la manera com ha anat evolucionant la societat en general, els diaris i algunes cadenes televisives s'han radicalitzat políticament. S'han significat molt (que es deia abans). Aquí, a Catalunya, sota la pressió de l'anomenat procés, també alguns periòdics s'han decantat a favor del Govern de la Generalitat, d'en Puigdemont, d'en Quim Torra i d'en Junqueras, i altres en canvi els han satanitzat, nogensmenys trobem alguna premsa descompromesa que segons els dies de la setmana s'inclina cap a un costat o un altre per guanyar un espai d'equidistància i veure-les venir més còmodament.

El diari ha de correspondre i satisfer les exigències polítiques o ideològiques dels lectors. La majoria de lectors en temps tan polititzat volen veure ratificades en les opinions publicades les seves idees personals, el diari ha de constatar i complementar els seus propis criteris. La tasca del diari en les columnes i articles de fons és ­corroborar-les i arrodonir-les, malgrat que poden introduir algun matís, que potser el llegidor no ha sabut apreciar. Però a la que el diari s'allunyi del seu pensament polític deixarà de comprar-lo i es passarà a un altre o a cap. També hi ha un mercat que opta pel diari més o menys plural, pel que no està marcat ideològicament per l'editorial.

Ara d'ençà que molts diaris els trobes a la xarxa i pots entrar-hi sense pagar, succeeix que l'empresa o la direcció aposta per un determinat periodista o articulista que creu que els prestigia i que és qui millor interpreta la línia editorial. Es dona el cas que l'escriptor tingui molts lectors des de fa anys, però cap compra el diari. Dona notorietat, però no fa vendre diaris.

Podem fer un tractament molt subtilitzat dels lectors dels diaris, però aquí aporto testimonis de gent que ha abandonat el periòdic de la seva vida i s'ha passat a un altre. Si bé és cert que la majoria ho han fet per motius ideològics (com he dit), altres per qüestions que ens poden semblar banals. Un home em confessa que va ser per culpa del sudoku, massa difícil; un altre, perquè un dels dos diaris locals informa millor de les comarques i de Girona ciutat; una senyora, per l'obituari. Segons aquesta senyora, en el que ara compra hi surten més morts, més necrològiques. Vaig intuir que a la seva edat l'alleugerava i satisfeia morbosament que altres es morissin, així es demostrava que sortosament estava viva, però ella ho revestí amb un argument més elegant: «Me n'assabento millor i comprovo si alguna persona difunta és una coneguda nostra». Un senyor gran em comentà que s'ha passat a l'altre diari per les cartes al director. Ell n'escriu i les hi publiquen, i això ha provocat que sempre compri en el que hi veu escrit el seu nom.

Les cartes al director tenen molta importància per als assidus lectors perquè consideren que, excepte les d'agraïment als hospitals o a la policia, tracten temes locals d'interès o reflexionen com ho fa la gent del carrer sobre temes d'actualitat. Un director del Diari de Girona reconegué fa anys, mentre sopàvem, que se sentia afligit perquè s'havia mort un lletraferit habitual que li enviava cartes de forma compulsiva i que no sabia com reemplaçar-lo.

Altres persones han deixat de comprar el diari al qual estaven acostumats per la forma com alguns articulistes escriuen, insulten més que argumenten. Per la mala educació i manca de respecte. S'han d'escoltar totes les opinions, inclús les que no et complauen, però no aguanten els improperis o que es desqualifiqui un polític pel vestit o perquè es físicament gruixut.

Ànims i que tinguem sort!