El suplicatori demanat pel Tribunal Suprem al Congrés dels Diputats per poder investigar, i si s'escau processar, Laura Borràs (JxCat) per presumptes delictes de prevaricació, frau a l'administració, malversació de cabdals públics i falsedat documental és l'últim dels molts antepenúltims i penúltims problemes que li cauran a l'estrambòtic conglomerat PDeCAT-JxCat-La Crida Constituent. Un invent de Carles Puigdemont, que, com tots els altres que en la glòria pressupostària catalana es troben, acabarà malament. L'empresa política que encapçala és un negoci mesquí. Ho ha estat sempre.

De tota manera, «la causa» ja no recull avui les quantitats astronòmiques de quan el noi d'Amer feu de Donnafugata en versió espanyola i masculina. Li compraren el mantra de l'exili forçat per la maldat de Madrid. La massa, com més idolatra messies laics, és més tonta, beneita i ximpleta. No és cap descobriment, sinó pura constatació de com es mou en la seva ignorància enciclopèdica. Vegi's en Pablo Iglesias, que diu haver guanyat la seva reelecció com a capo de Podem a la chavista manera (92% dels votants) i els seus seguidors s'ho varen creure. La veritat és que només varen participar en la votació 53.167 dels 516.492 inscrits. Els que varen guanyar foren els que passaren d'ell. Succeeix que l'analfabetisme i la incultura s'havien viscut com una vergonya a amagar, però es viuen avui com a mèrit a exhibir. Involució.

A l'empresa política «Puigdemont, S.A.» hi ha nervis. S'hi dona inquietud i sobreexcitació. La COVID-19 i el ministeri d'Hisenda fan que la classe empresarial afí a una causa perduda, aquella que sempre inverteix per després cobrar-s'ho amb interessos de jueu, segueixi fent aportacions al marge de la llei però en menor quantia. ERC s'erigeix com a rellevista de JxCat a la presidència de la Generalitat i endemés pretén ser decisiva a Madrid. En el PDeCAT s'han donat de baixa -se'm diu- uns quatre mil militants, que han passat a la qualitat política de «desafectes del règim». La sortida de la Marta Pascal no es va fer dies abans de quan donà la notícia, sinó que s'havia materialitzat feia mesos i posà elèctrics els babaus de la direcció d'un partit nascut no pas per fer, sinó per obeir i transitar, que és el pitjor que li pot passar a una formació política.

A «can Bonvehí», s'estén el pànic que deixa pas a la pusil·lanimitat i la timidesa. La por a deixar de ser hi ha entrat amb força. El tic-tac del rellotge posat en marxa no té aturador possible. Traducció: s'hi donaran noves baixes, aquestes seran de qualitat, es pretén fer-les de manera sigil·losa i tots i totes aniran cap al Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), sorgit del think tank anomenat «El país de demà». De l'extremisme del «no, no i no», de la política dels negocis i de les vel·leïtats conspiradores amb la CUP, follia i menstruació intel·lectual, cap al moderantisme i la centralitat política. No és que en Puigdemont estigui en un estat de pànic, és que ja s'ha introduït en el catatònic, explicació de les moltes bajanades que diu ara mateix i de la mania persecutòria que li ha agafat.