27 de maig de 2020
27.05.2020
Diari de Girona

La sala

27.05.2020 | 06:00
La sala

Ni l'aparició de les plataformes i la modernització dels sistemes de reproducció van obrir el tema, ara aquests mesos de confinament l'han fet estructural: substituirà el consum domèstic l'existència de sales de cinema? Dit sigui d'entrada que qui això subscriu considera «cinema» les pel·lícules que s'estrenen directament a plataforma, sigui perquè era el seu destí natural o perquè la multiplicació d'oferta les ha privat d'una distribució normalitzada. És cinema des del moment que és un relat susceptible de veure's en pantalla gran, de la mateixa manera que hi ha pel·lícules per a la televisió, per tècnica o plantejament, que no ho són de mirar en una sala. Ara bé, aquest debat, sorgit de la voluntat de les plataformes de difondre els seus productes en festivals cinematogràfics, ja és vell, perquè ara es posa en dubte la mateixa essència d'una sala. Però el cert és que no hi ha avenç tecnològic ni llei de la demanda que pugui suplir aquesta experiència. Hi ha un cert biaix consistent a glorificar la tecnologia per davant de la percepció. No es tracta (només) d'una qüestió de resolució d'imatge o de perfecció sonora, i encara menys de comoditat, perquè anar al cinema apel·la a una immersió emocional que ens defineix i que eleva la ficció a una categoria impossible de reproduir al sofà de casa. Anar al cinema ens endinsa en una esfera molt íntima, perquè cada vegada que hi entrem evoquem aquella versió de nosaltres mateixos més primigènia en què el sentit de la meravella i de la sorpresa es mantenen intactes. Transcendeix fins i tot el mateix concepte de projecció: és aquell arribar a l'hora, els anuncis de què remuguem i els tràilers massa explicatius, és aquell compartir espai amb un grup humà que a vegades no actua amb consonància (xerraires i addictes al mòbil, go home) i és aquell calfred quan prens consciència que la pel·lícula està començant. És aquell reconèixer el logotip de la productora i cantussejar la seva sintonia. Hi ha molts descreguts i profetes de l'apocalipsi, però la sala de cinema no pot desaparèixer perquè seria negar-nos a totes i a tots una part fonamental de la mirada i de la nostra capacitat per interpretar la realitat. Per tot això, aquelles i aquells que ens hem passat bona part de la nostra vida anant al cinema amb regularitat l'hem trobat a faltar molt durant el confinament, perquè ens ha semblat que se'ns privava d'una cosa que va més enllà de nostàlgies o litúrgies: d'una manera de viure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook