La mirada és l'expressió que suprimeix tota paraula. Al costat d'ella podem veure l'acumulació de motius que d'una manera clara moltes vegades suprimim per pudor o per vergonya.
No, no és fàcil assumir amb sinceritat la nostra debilitat, ens han ensenyat la importància d'ocultar el patiment i ara (segons sembla) estem passant l'examen més sincer. Però, en efecte, la nostra mirada desdiu la nostra «divulgada felicitat» i clarament (a dia d'avui) som el restant d'un temps passat; sí, el mateix que ens va fer creure que al costat del simple i efímer hi havia la màxima esplendor. Però, ja veuen, així és la vida, de la nit al dia tots hem donat importància al patiment (gran mestre) i podem no empetitir-nos en parlar del que ens debilita i ens preocupa. No sé, potser al costat de la duresa de la vida, hi ha el sentit més plàcid de la serenitat. El poc està exempt de moltes coses, a més, al costat de la manca l'atenció no es fixa en la forma o el contorn. Tots estem cridats a suportar el camí de les penalitats. I a sostenir (encara que sigui amb escassos motius) la nostra vida. El nostre sentir es va modificant amb la influència anímica, i hem (opinió subjectiva) de no alterar el procés i identificar les nostres noves variants. Crec (somric) que seran moltes...
Moltes persones han viscut alienes als colors del sofriment, les seves vides (possiblement) han tingut un camí preferent; tot i que ara, probablement, siguin una figura descolorida, amb el temps donaran les gràcies al patiment per ensenyar-los un camí paral·lel ple de reflexions i humanitat. Al costat de moltes tristeses podem trobar una penedida actitud. En certa manera, són la roca a la qual descansa el motiu a l'espera d'una ràfega de llum. Patir és extingir del nostre vocabulari el refinament de moltes paraules, i xocar obertament contra la realitat. Vist així, el contemporani es converteix en al·licient i la tristesa, en subtilesa plena de vigor.
En un altre moment, no fa tant, amagar el sofriment era justificar amb una trama truculenta (somric) tot allò que voluntàriament o involuntària ens allunyava de l'establert. Quantes vegades ens hem «esforçat» en ser caràcter fort perquè no es notessin els nostres problemes. Doncs ja veuen, ara (a poc a poc) ens hem familiaritzat amb el contemplatiu i hem trobat en el trist el nostre relat més substancial.
No serveix de res recolzar-se en les conjectures de la seguretat. Ho estem veient, ara (gairebé tot) és situació estàtica que exerceix d'incògnita i comenta poc o res per no veure-ho. En definitiva, m'atreveixo a dir que la nostra existència ha estat un alleujament immediat destinat per al gran públic. Ens hem complicat massa la vida, amb coses que en veritat es perden en un minut. Tots (uns més i altres menys) volíem ser «els millors» i al costat de la qüestió hem engrandit els objectes i empetitit els objectius. En conclusió: el propòsit de moltes coses, encara que sembli il·lògic, és l'ensenyament. Crec que són temps d'aprendre a patir i amb tranquil·litat ordenar el que està succeint. Engrandint la finalitat menyspreem el principi; he vist sortir el sol de molts cels ennuvolats i he vist al costat de la composició del sofriment la força més expressiva del valor.
Els nostres sofriments, ja ho va dir Teresa de Calcuta, són carícies bondadoses de Déu.
