L'Estat Emmascarat s'apunta una nova victòria. La Llei Mordassa del PSOE imposa màscares d'utilitat discutible a tota la població, per certificar la declaració de la pandèmia permanent. El Govern es converteix en guaita implacable de la salut pública, amb l'èmfasi en el manteniment de la seva capacitat punitiva ara per motius d'indumentària. L'avançada ha de tenir la seva continuïtat en les multes als ciutadans que a l'hivern no passegin amb un abric del gruix legislat. En arriscar-se a una grip, estan contribuint a col·lapsar els hospitals.
Si la mascareta és indispensable i no es va imposar abans dels trenta mil morts per la pandèmia, es tractaria d'una omissió criminal. Llevat que sigui absolutament necessària, torna a actuar arbitràriament contra la llibertat de circulació. Està clar que la mordassa individual anirà seguida per la prohibició absoluta del tabac assassí en qualsevol circumstància, inclosa la instal·lació de càmeres a domicili per perseguir els fumadors subrepticis que col·lapsen els hospitals. Per no parlar de l'eliminació del consum fins ara indiscriminat de les varietats alcohòliques, l'abús de les quals mata anualment més espanyols que el coronavirus.
La implantació d'un estat de salut forçosa obligarà a intensificar la vigilància a les platges, per interceptar i sobretot sancionar els banyistes que es bronzegin en excés. Per descomptat, la matança anual a les carreteres no pot quedar exempta del zel profilàctic. Reduint la velocitat màxima de tots els vehicles excepte les bicicletes a trenta quilòmetres per hora, s'atenuarà una sagnia que avui col·lapsa hospitals sencers. Adriana Lastra no tindria cap inconvenient a signar aquestes reduccions, ni a declarar l'endemà que no les havia subscrit.
La mascareta vigent queda incompleta sense un casc protector a joc, perquè la nova uniformitat ha de preveure una homogeneïtat cromàtica. A falta d'una derogació «íntegra» de la reforma laboral, l'Estat garanteix la salut integral dels seus ciutadans, sense més que complir amb alguns centenars de constriccions. El caminant, el vianant o el flâneur han de sospesar quantes normes violen en posar el peu al carrer. En qualsevol moment poden ser obligats a una exigent revista de la seva vestimenta, i a una indagació sobre els seus moviments. El carrer ha deixat de ser el símbol de la democràcia per convertir-se en seu de la suspicàcia.
A partir d'ara, tot ésser humà que circula pel carrer és propietat de l'Estat. Seria injust ometre que aquesta ordenació ramadera, que estén al conjunt urbà humiliacions privatives fins ara dels aeroports, transcorre sense el mínim indici de protesta. No hi haurà un motí d'Esquilache, encara que el citat ministre s'estranyaria davant la proliferació dels ciutadans emboçats que la seva legislació pretenia erradicar. Fins i tot en les morts en solitari davant el risc de contagi, o en la prohibició dels sepelis, l'autoritat estatal centralitza els contactes per protegir els ciutadans dels seus invasius semblants.
En un parell de mesos, el coronavirus ha superat en poder Crist i Mahoma, perquè ha tancat les esglésies i ha imposat el vel. Això sí, sense distinció de sexes, una particularitat inclusiva que ha d'irritar els islamistes. Perquè les màscares siguin efectives, s'afavoriran les delacions dins de la pròpia llar i de la parella. Els països rere el Teló d'Acer no anaven desencaminats, quan fomentaven les denúncies de pares a fills i viceversa per enfortir el funcionament del sistema. De fet, cap d'aquestes nacions va patir una pandèmia paralitzadora.
La Xina ha deixat de ser una dictadura comunista, agreujada pel maoisme. Ara és l'exemple a obeir abans que a seguir, el paradís del proletariat invocat en cada discurs emulador a càrrec dels potentats occidentals. No és casualitat que la màscara obligatòria coincideixi amb el buidatge dels parlaments. Un Congrés a un terç de la seva capacitat no escenifica la preocupació pel contagi, sinó la despreocupació per la voluntat dels ciutadans. Davant la proposta d'eleccions regionals a Euskadi o Galícia, ha calgut reprimir l'impuls de cridar que «no és el moment de posar-se a votar», l'himne dels que prediquen que la pandèmia ha de quedar fora de l'àmbit de la política.
El CIS, òrgan de màxima obediència del Govern, planteja amb fons públics una pregunta encapçalada per l'enunciat de «Referint-nos a la situació econòmica general d'Espanya al marge de la COVID-19», que equival a «senyora Lincoln, referint-nos a l'obra representada al marge de l'assassinat del seu marit en el teatre». L'Estat desemmascarat recorre a la mascareta per despistar.
