Durant i després d'una catàstrofe natural els països i els seus governs demostren quines prioritats adopten per gestionar l'escassedat de recursos de què disposen. Hem de repetir algunes obvietats prèvies. És moment per combatre amb força el frau, l'evasió i l'elusió fiscal. És moment de no deixar que les grans empreses, amb tripijocs legals, acabin cotitzant menys proporcionalment que les micro, petites i mitjanes. És moment d'abordar la macrocefàlia burocràtica de l'Estat i la seva despesa sobredimensionada en àmbits inútils com la monarquia o l'exèrcit. És temps de reclamar que a Catalunya se li extreuen 17.000 milions d'euros anuals que, sumats als 1.000 i escaig cap a la Unió Europea, signifiquen el 10% del PIB català.
Aquesta pinzellada prèvia s'ha de repetir cada vegada abans d'abordar els debats sectorials sobre despesa i gestió en sanitat, serveis socials o educació. Aquests dies ha tocat el debat d'educació i les mesures de desconfinament.
Abans d'abordar el tema deixin-me fer dues consideracions més. La primera, que des d'una òptica de solidaritat intergeneracional, l'educació i la formació professional haurien de ser prioritàries, fins i tot més, en situacions d'emergència. Que les noves generacions i que les que estan actives puguin capacitar-se en creativitat, flexibilitat, emprenedoria i cooperació, és determinant per sortir ben parats de la crisi i entomar els canvis en positiu. La segona és que quasi tota la meva família, de la meva generació i successors, ha estat o està vinculada a l'ensenyament, inclòs jo mateix durant 25 anys de la meva vida professional.
Dit tot això, la resposta del sector de l'ensenyament davant la crisi del coronavirus ha estat fins ara desigual. El fet de quedar-se a casa d'alumnes i professorat no s'ha gestionat de la mateixa manera, ni entre escoles, ni entre el professorat. No tenim dades contrastades sobre com s'han comportat els centres durant el confinament. El departament potser les tindrà algun dia. La sociologia de cafè et fa saber de casos d'extraordinària implicació de tot l'equip docent amb suport de mares i pares, en tasques d'acompanyament personal utilitzant tots els recursos a mà. I fins i tot d'implicació a títol personal de molts mestres en els grups autònoms de suport del barri o poble per les situacions d'emergència social. Al costat d'això t'arriben notícies contrastades de manca de responsabilitat per part d'alguns professionals docents o d'equips directius que han practicat la plena desconnexió. És una sorpresa? No. L'únic que ha fet el virus és posar en evidència bones i males pràctiques que es donen en l'àrea docent.
I ara quan és hora d'abordar la responsabilitat de tornar a garantir el dret a l'educació i a l'hora el dret dels pares a poder reincorporar-se al treball o a la recerca de feina, malgrat que els mecanismes de control de la pandèmia no s'han generalitzat. Sí que cal exigir que el Departament de Salut, a través de les àrees bàsiques de salut corresponents al territori del centre docent, monitori els professionals de l'ensenyament que hauran d'intervenir a les aules. En segon lloc, el personal de riscos laborals, que en alguns llocs em consta que s'ha desentès de la feina adduint que no tenen telèfon d'empresa, el cos d'inspectors, els centres de recursos pedagògics i els serveis territorials d'Educació, juntament amb els ajuntaments han d'estar al peu del canó per ajudar els equips directius dels centres a abordar aquest assaig preestival i que probablement esdevindrà més estructural el curs 2020-21, almenys mentre no es trobi una vacuna.
La gent de Salut va haver d'abordar amb urgència canvis als hospitals i els CAPs, reforçar-se amb jubilats i estudiants per fer front al pic de la pandèmia. I aquestes remodelacions s'han hagut de prendre des de l'autonomia de centres, amb plena responsabilitat dels equips dirigents.
Per això, com a ensenyant que he estat, membre de sindicats d'ensenyament, no puc entendre la reacció absolutament corporativa de les cúpules sindicals de docents. No volen assumir riscos en la direcció de centres, els mateixos que demanen autonomia de centre com a recurs propagandístic, però que a la pràctica sempre s'hi oposen evitant la configuració d'equips compactes cohesionats amb pares i mares en projectes escolars compartits. Que caldrà personal addicional i espais addicionals, com en sanitat, sembla una obvietat. D'aquí al setembre hi ha temps per planificar-ho. Però em sembla indecent el no a tot. Com em sembla que pixen fora de test els representants de la FaPac atacant la conselleria en sentit contrari al dels docents. Sentia a la ràdio la seva presidenta dient que totes les escoles havien d'obrir ja, i passar pel mateix adreçador, que estaven contra la voluntarietat en l'etapa de juny i que la norma havia de ser idèntica per a tothom sense autonomia dels centres.
Ens trobem davant del xoc d'interessos particulars de tres corporativismes: el dels buròcrates de la gestió educativa, rentant-se les mans, fins i tot, de donar suport; el dels sindicats, que sembla que defensin el principi del mínim esforç i mínim risc, tan lluny del comportament del personal sanitari; i el d'alguns representants de pares i mares, que sembla que només prioritzin l'alliberament horari personal.
El coronavirus està servint per detectar el millor de tots nosaltres, però també el pitjor. En el cas d'ensenyament, més enllà de passar com es pugui l'episodi immediat, caldrà un debat seriós entre la gent més dialogant de cada segment afectat per fer prevaler les bones pràctiques, l'autonomia real de centres i la cohesió dels equips docents per sobre d'escalafons funcionarials; i per trobar solucions a la millora de la qualitat humana dels docents, el pas cap a un ensenyament de capacitats, creativitat i cooperació i la remodelació de la burocràcia de la gestió educativa que de vegades hi és quan no toca, i no hi és quan toca. Aquí és on ens juguem els 7,5 milions de futurs.
