Aquests dies és notícia l'acord PSOE-UP-Bildu que explicita que es derogarà la llei de reforma laboral del PP. Si una derogació integral d'una llei no té sentit com han dit juristes de prestigi i la mateixa ministra de treball (no podem quedar-nos en uns llimbs jurídics intolerables), quin sentit té aquest acord si el govern no necessitava els vots de Bildu per aprovar l'estat d'alarma? Sembla clar que fou iniciativa de Pablo Iglesias, a qui li agraden més els gestos que la política real. Més difícil és entendre per què l'ha firmat el PSOE. Però si Calviño és qui ha aixecat la veu, qui es veu més afectada és la ministra de Treball, Yolanda Díaz, aposta personal de Pablo Iglesias. El seu ministeri ha aconseguit consensuar mesures com el salari mínim, els ERTOs i el seu allargament almenys fins a finals de juny, etc., amb patronal i sindicats. Els sindicats s'han apressat a demanar que es passi pàgina i que es continuï la via de la concertació social. La ministra, que manté un silenci total, sabia això de l'acord? Per què Iglesias ha fet un pas que posa en perill l'estratègia del ministeri de la seva companya? Esperem que no dificulti el diàleg social tan necessari en aquests moments.

La segona notícia de la setmana ha estat la destitució de Pérez de los Cobos per part del ministre Marlaska. Una destitució d'un càrrec de confiança és una cosa normal en democràcia, però aquí tot acaba en polèmica. La dreta demanda el Govern als tribunals per les manifestacions feministes del 8 de març (diuen que van ajudar a expandir la pandèmia) però sembla bastant barroer denunciar una manifestació quan el mateix cap de setmana se celebraren amb normalitat els esdeveniments esportius amb presència massiva de públic i Vox feia l'acte de Vista Alegre. A més, sense estat d'alarma, podia una autoritat, sigui la que sigui, restringir el dret de manifestació?

La tercera notícia són les manifestacions ultres de Vox. No entenc per què les seves minoritàries manifestacions (els més optimistes diuen que a Madrid el dia de més assistència hi havia uns 6 mil cotxes, que vol dir unes 10-12 mil persones essent molt optimistes) han tingut un protagonisme a la TV que les xifres no avalen. El PP ha deixat de ser un partit de Govern, s'ha convertit en un partit erràtic que sols es dedica a criticar el Govern donant canxa a Vox. La seva estratègia de posar querelles polítiques i demanar dimissions (passar a la judicatura problemes polítics) i no avalar l'estat d'alarma és tot el contrari del que demana la ciutadania. Aquesta, segons les enquestes, demana unitat d'acció amb el Govern per intentar parar la pandèmia i les seves repercussions econòmiques. L'actitud del PP de donar suport (encara que sigui parcialment) a l'estratègia de Vox avalant les manifestacions (sobretot les de Madrid que Ayuso encoratja) o donant a Vox la presidència de la comissió parlamentària per la recuperació econòmica d'Andalusia, desdibuixen la seva alternativa i no ajuden a debilitar Vox, com diuen pretendre. A més, aquesta actitud està avalant que la ciutadania pensi que la pandèmia és una tonteria com vol propagar Vox i, si la gent s'ho creu, pot ser greu perquè la pandèmia no està controlada i sense mesures estrictes tindrem rebrots que seran durs d'afrontar.

Els responsables d'afrontar la pandèmia, amb el ministre Illa i el Dr. Simón al capdavant, estan fent una feina raonable controlant-la de forma homologable a com ho han fet els països del nostre entorn. Els números avalen l'estratègia seguida, han treballat seriosament, col·laboren amb les CCAA i no critiquen ningú. Aquesta actitud també l'han mantingut els membres del Govern Sánchez i ha anat calant de forma que avui tothom, Govern i CCAA, estan en una fase de col·laboració molt més realista que al començament. Avui es cogoverna molt més que al principi, la desescalada s'està pactant raonablement. Els independentistes, que sempre han rebutjat el federalisme, parlen de cogovernança i això demostra que les reunions de Sánchez amb els presidents autonòmics han fet més feina de la que sembla. No espero que els independentistes ho reconeguin preocupats com estan per les seves guerres internes a l'espera d'unes eleccions que Catalunya necessita amb urgència. El Govern de Catalunya també reivindica ara superar la Regió Sanitària de Barcelona per la desescalada. De fet, reivindica la regió metropolitana de Maragall que es va carregar Pujol i CiU quan no volien tenir cap contrapoder. Sembla com si el virus retornés un punt de seny, sembla que la cogovernança i l'àrea metropolitana ja no són coses dolentes. És clar que sempre existeix el vicari Torra per desmuntar els avenços sensats i arrossegar (sense necessitat de gaire esforç, tot sigui dit) ERC a votar amb Vox i PP en un tema tan vital com l'estat d'alarma.

Mentrestant, Europa va fent passos lents cap a una millor col·laboració de tots amb l'acord Merkel-Macron per posar una part del pressupost de la UE com a fons no reemborsable i la proposta que acaba de fer la Comissió per desenvolupar-lo. No sols els països del Sud -Espanya, Itàlia o Grècia-, sinó també França en podrien sortir enormement beneficiats. El 1975, a La democràcia per fer què, Josep Pallach, el gran socialdemòcrata català, parlant de com resoldre els problemes de desigualtat planificant i acordant mesures econòmiques, deia: «Però que ningú no es faci il·lusions. Això implica que algú haurà de pagar-ho i aquests no poden ser altres que els pobles dels països més desenvolupats (...) Ho acceptaran? Si política vol dir pedagogia, el deure dels socialistes i sindicalistes és fer entendre que és l'única perspectiva humana del desenvolupament». Doncs això és precisament el que toca fer ara, convèncer els més desenvolupats que han de pagar perquè tothom pugui sortir de la crisi sense deixar gent i països enrere.