No sempre allò que és ideal per al conjunt de la societat es converteix en un paradigma del bon fer en política. Sinònims del mot paradigma són «exemplar» i «nucli central d'una teoria que subministra la base i el model per resoldre problemes i avençar en el coneixement per a resoldre un problema». El bon fer en política és intentar el consens a partir de la certesa que no existeix una única visió, ni una única veritat. Allò que anomenem l'entesa i l'acord per fer un camí junts, no pas apilonats, a la recerca de quelcom beneficiós per al conjunt de la societat.

Va haver-hi un temps en què Girona i la seva demarcació electoral eren el paradigma del consens. Se li va donar el nom d'«estil gironí de fer política». D'això en sabem alguns que o bé en fórem impulsors -els amics Manuel Nadal i Arseni Gibert o un servidor, per exemple, al front del PSC i de CDC, respectivament- o bé foren excel·lents executors d'aquest veritable new deal reformista. Per exemple, en Salvador Carrera, que transformà la política local en eina indiscutible de millora, de progrés i d'èxit. Les hemeroteques en són testimonis i ningú no disposa d'autoritat suficient per desmentir-ho. En aquest supòsit, faltaria a la veritat.

No és el cas d'avui. La guerra entre partits polítics i els entrebancs dins els mateixos governs de coalició ho fan impossible. Només cal veure el Parlament o el Congrés dels Diputats, el Govern de la Generalitat o l'executiu d'Espanya per confirmar allò dit suara. Una olla de grills, un niu de mediocres. Però, tanmateix, com tenen dit des del notari Juanjo López-Burniol al diplomàtic Carles Casajuana, passant per l'editorialista del Diari de Girona, seria aconsellable una entesa entre les formacions polítiques per a resoldre junts els efectes econòmics de la COVID-19, en ser destructius de l'economia productiva.

Segons el lema de Johnny Carson, un mític presentador nord-americà de programes de mitjanit, «tot ha de semblar fàcil», però, en aquest cas, alguns estan entestats que sigui impossible arribar a la convergència de partits en benefici d'un be superior com és sortir d'aquesta pandèmia amb el mínim de destrosses econòmiques factibles. Posem-hi noms: el vicari Quim Torra i l'alcaldessa en funcions Marta Madrenas. Tots dos s'hi han negat en rodó. Pertanyen a una mateixa religió, l'independentisme, i tenen un mateix dogma, Catalunya té el dret natural a esdevenir un estat membre de l'ONU. Només aquesta doble pertinença que ambdós converteixen en diabòlica pot explicar que ni liderin cap unitat política en favor de la reconstrucció i que, al damunt, rebutgin les propostes presentades per Miquel Iceta i Silvia Paneque, respectivament, en nom del PSC, o les crides fetes des de totes les representacions empresarials i sindicals del país, àdhuc de think tanks de tota mena i color. Arribats aquí, riure és l'única sortida, seguint el consell de l'Andreu Buenafuente, i que plorin els directament interessats, que alguna responsabilitat tenen en l'actual estat de les coses.