En un temps de crisi tothom mira de sobreviure. En un temps de crisi que és també un canvi d'època, sobreviure és una tasca encara més necessària i més difícil d'acomplir. Quan s'abandona una era i s'entra en una de nova, s'esberlen totes les certeses: no hi ha mapes ni estratègies que serveixin. Solament queda el replegament o una reinvenció guiada per una combinació de supervivència-alfa i altes dosis d'intuïció.
En moments així, una mena de darwinisme social es pot instaurar espontàniament. La crisi i nous paràmetres s'enduen riu avall aquells qui són fràgils -els qui no es troben en una bona posició per aguantar la crisi i implantació de la nova era, o que no saben canviar a temps per mantenir la posició confortable que havien aconseguit en l'època anterior.
En la confusió i manca de seguretats que segueix l'explosió d'una crisi de canvi d'era, els abjectes seran més abjectes i seran encara més descarnats a l'hora d'assegurar-se la seva supervivència a tot preu. Això és el que s'ha pogut veure amb espectacular indiferència i perplexitat en les elits polítiques i globalistes del món occidental. Occident ha estat grollerament atropellat pel coronavirus, amb respostes tardanes, precipitades, mal informades, antiquades, poc efectives, opaques i fins i tot assassines. Les elits han decidit de consolidar el seu poder davant el canvi d'era pagant el preu de les vides que la seva estultícia i necessitat de supervivència han sacrificat. Després fan publicar portades lacrimògenes, com la del New York Times, honorant les víctimes que ells han causat a fi de cobrir la seva ineptitud i darwinisme social.
Mentre les democràcies asiàtiques han excel·lit i han consolidat la seva posició, l'autoritarisme xinès necessita cobrir-se les misèries amb una nova diplomàcia erràtica i enfortir Xi amb la destrucció de Hong Kong. Mentrestant, les democràcies occidentals s'enfonsen una mica més en el desori i la decadència, encapçalades per uns Estats Units que van de ple a una nova gran depressió i a la fi de les seves glòries imperials. Per la seva banda, de Trump a Johnson, de Macron a Sánchez, de Torra a Colau, tots forcen la maquinària per salvar-se. La cortina de fum dels danys col·laterals amaga l'ansietat de garantir-se i blindar-se la supervivència. Els polítics que no ho entenguin seran escombrats.
Tanmateix, els polítics i globalistes que tant malden per reforçar les seves posicions fins a fer-les inexpugnables poden estar covant una rebentada i escombrada que rarament poden entendre i preveure ara mateix, embriagats per la seva infinita arrogància demiúrgica. Se senten omnipotents i invulnerables perquè controlen uns instruments econòmics i de poder. Per molt que es preparin per al pitjor escenari, per molt que cobreixin la seva gestió nefasta o la inoperància -encara no hem vist cap dels psicòpates de Silicon Valley que havien de salvar el món fer cap gest en aquesta crisi-, el canvi d'era és un element igualitarista aleatori de conseqüències absolutament imprevistes.
Tots intentaran -intentarem- de sobreviure. Ningú ho té garantit. Caldrà anar veient com es desenvolupa tot. Les intuïcions, el replegament i la capacitat de resiliència seran aptituds essencials. Navegació i aguant. Sospirem per tornar a la normalitat, per sentir-nos gairebé normal i refer tot el que s'ha perdut pel camí. No hi haurà normalitat, ni nova normalitat, sinó una cursa frenètica d'adaptació a uns canvis accelerats.
