Hi ha conceptes que amb els anys deixen de tenir pes i es converteixen en aversió. Precisament la vida, amb absoluta franquesa, ens fa veure que la majoria de les coses són vanes pretensions que només arrisquen amb la paraula. Al llarg de la nostra existència sempre tenim present el futur. Ara bé: i de què serveix? Al·ludint al mateix, crec que és una esperança destinada a esmenar el calendari de la mort.

Sí, el mateix que horriblement descansa al costat de la nostra paret, i cada dia ens recorda que: viure és anar temperant el temps i amb mansuetud preparant-se per marxar. Estimo que per molta sutura que donem a alguns esdeveniments sempre quedarà la cicatriu.

El món és un lloc desintegrat i cada dia llança «alguna cosa» contra la humanitat. Per tant (opinió subjectiva) és bo percebre que, en qualsevol moment, la nostra vida es pot acabar. Hi ha massa eufemismes destinats a endolcir les amargors; però la realitat és que el món no gaudeix de pau i així tot seran batalles. Em sorprèn veure que podem acostumar-nos a l'horror i (amb tristesa) ser conscients que la nostra força, en determinats moments, no serveix de res. Hi ha coses destinades a la resignació, i encara que l'enuig bulli per dins, moltes vegades no podem fer res. Crec que cal acceptar determinades coses i desenganyar-nos de la paraula «futur». Ja ho han vist, en poc més de dos mesos, hem passat de ser sediment d'alegria a ser els impotents. Afortunadament o desafortunada, crec que al costat de moltes experiències se signa un acord amb la fredor. Es dona per fet que al costat de la nostra transivitat hi ha l'explicació que ens deslliga de l'etern. Hi ha coses que tenen la naturalesa canviant del viscut. El quietisme sol ser seguretat, però tot i així cada dia ens presenta dificultats. En realitat, moltes (una gran majoria) són la realitat que s'admet i a poc a poc es converteix en propòsit d'adaptació. No, no li demanem mai més al futur el seu consentiment i visquem en defensa del nostre privilegi: estar vius. Crec (opinió subjectiva) que el més eficient és l'acció. Almenys, és l'única que pot generar en nosaltres afirmacions i negacions reals. El futur? Quin futur? El mateix que tant anomenem i resulta que la majoria de les vegades es descompon en el temps? Sí, un temps que necessita de l'adquisició de la vida per ser present, i sense ingenuïtat, ens parla de com és d'incongruent pensar en la recreació de l'etern.

Cal llançar tota càrrega i saciar-nos de vida. No, no podem ofuscar-nos en allò que ens desespera i ens converteix en gallines. Llavors, diguin-me: serem capaços de nodrir amb fets la nostra existència i no deixar-los per al futur?