S'han passat la totalitat de la pandèmia vivint al carrer. Es tracta d'una família, una dona i dos xavals adolescents, de Girona. Es mouen amb tots els seus estris, i aquests no són pocs. Per la quantitat solen deixar-los darrere d'un edifici del carrer de la Font del Rei, davant del riu Onyar. Encara que moltes vegades, durant dies, desapareixen. Quan parlo amb ells la dona fa broma dient que allà tenen vista al riu. Un dels xavals té un gat lligat a una corretja. El gat veu el món com ells, amb desconfiança felina.

Succeeix en gairebé tots els barris de les ciutats de Catalunya. Desenes de comerços que un espera que obrin les seves persianes en va. Que desapareixen sense més, sense comiats, i que al seu portal hi figura el rètol d'alguna immobiliària. El cafè Orange, del barri dels Químics, aguanta. En el radi de cent metres dos cafès ja no obriran les seves portes. La seva propietària assegura que, en ser autònoma, ha cobrat fa poc una misèria (menys de la meitat del seu ingrés) i que gràcies a Déu li deixen obrir la terrassa. Sap que no són pocs els parroquians que han quedat a l'atur. «Ja no serà el mateix», assegura.

El Pavelló Palau-II, en el qual es donava allotjament als sensesostre a Girona, va desaparèixer en forma parcial aquest passat dimarts. Els sensesostre poden anar-hi a dinar i banyar-se però de sostre, res. ­Acusades per Guanyem de falta de transparència, les autoritats municipals n'havien estat negant la desaparició. De les 80 persones a les quals va donar aixopluc en el més dur del confinament encara en quedaven 45.

Les crisis tenen la propietat de crear cert silenci en les històries de vida de les persones. Produeixen una sèrie repetitiva de titulars als diaris i telenotícies, però al voltant dels qui les pateixen, els que es queden al carrer, qui ha d'anar a demanar a la cua d'una entitat social menjar, els envolta el silenci. És com si comencessin a desaparèixer. Per a molts serà com seguir el confinament, sense poder sortir o fer plans per falta de diners, aïllats de la vida i de la societat. Un aïllament que serà molt més dur. Els seus afectats no se'l podran saltar.

La intempèrie no és només no tenir ­sostre. La intempèrie és molt més. És patir ­l'orfandat de líders polítics capaços d'assumir el que ve. Capaços de deixar de banda el cop d'efecte. Un desitjaria que en comptes de mirar cap a una altra banda (Waterloo, Madrid, etc.) miressin d'una vegada per totes a Catalunya. Fins i tot aquesta Catalunya que no pensa o viu com ells.