Els pressupostos de la Generalitat, acabats d'aprovar, preveuen 51 milions d'euros per a suport a la indústria. Hem passat dels 163 milions de l'any 2010 als 33 de 2016, i ara aquests 51 milions d'uns comptes que el Govern català qualificava de fantàstics. Només 2,9 milions d'euros són per a automoció. En canvi, TV3 i els mitjans de comunicació públics rebran, un any més, quasi 300 milions d'euros. Fa poc, aquest diari va informar que Acció Cultural del País Valencià, l'entramat empresarial creat per Eliseu Climent, rebrà 3,15 milions d'euros entre 2019 i 2021. Els diferents governs de la Generalitat han regalat 33,6 milions d'euros a aquest grup valencià, fins a pagar, amb diners dels pressupostos catalans, gairebé un edifici sencer al centre de València. Podria citar centenars d'exemples de malbaratament polític dels recursos dels catalans. Els xiringuitos innecessaris i les subvencions clientelars són estructurals a la Generalitat. Tampoc no s'han oblidat d'apujar el sou als alts càrrecs, les ja de per si elevades pensions dels expresidents i a, partir d'ara, també assumiran les despeses judicials de polítics i alts càrrecs.
La política és això: establir prioritats. I fa anys que a Catalunya aquestes prioritats s'han desviat cap a activitats que res tenen a veure ni amb el benestar dels ciutadans (en tot cas, d'uns quants, molt ben remunerats), ni amb l'economia productiva. Pel que sembla, és el que vol la majoria de la gent, molts empresaris inclosos. I si ara no era el moment de lamentar-se pel deteriorament de la sanitat pública, després d'un silenci de deu anys, tampoc ho és per la marxa de Nissan. Tal faràs, tal trobaràs. A veure, Nissan ha marxat, bàsicament, per una decisió empresarial de rendibilitat. Les seves factories a Catalunya produïen molt per sota de la seva capacitat. El tancament no ha sigut cap sorpresa. Renault, aliada amb Nissan, també acaba d'anunciar l'acomiadament de 15.000 treballadors. Nissan no marxa de Catalunya per la ineficaç política industrial dels Governs catalans dels últims anys. Tampoc ho fa perquè la segona tinent d'alcalde de Barcelona, la indocumentada Janet Sanz (ara deu estar satisfeta), proposés fa un mes la desactivació de la indústria automobilística d'Espanya. Però no és menys cert que si a Catalunya existís un bon clima polític i social, i vertadera consciència de la transcendència de la indústria en l'economia, resultaria més fàcil negociar i convèncer als inversors. El problema és que cultura industrial només en tenen alguns empresaris, i cada cop en queden menys. I el que dic de Catalunya, també val per a Espanya. Entre 2011 i 2016, el ministre de Indústria va ser un tal José Manuel Soria, implicat en els papers de Panamà, que no només no sabia un borrall d'indústria, sinó que, durant la seva etapa ministerial, no es va preocupar mai d'impulsar aquest sector.
Mentrestant, a Catalunya ja es torna a parlar del relator i dels talls independentistes de la Meridiana; i a Madrid, els temes de la setmana han sigut el terrorisme, els cops d'Estat i el relleu d'un càrrec de confiança de la Guàrdia Civil, ignorant alguns que una persona de confiança ho és fins que deixa de ser-ho, tant en política, com en l'empresa privada, i també en les relacions personals. Alguns ingenus van proclamar, a l'inici del confinament, que el coronavirus canviaria moltes coses de la nostra societat. Ja tenen les respostes.
