La casualitat ha fet que aquesta setmana em fessin arribar un llibre de l'historiador Jordi Nadal amb el títol La Hispano-Suiza. En ell l'historiador explica com es va gestar al 1902 el naixement de la Hispano-Suiza, l'empresa més excel·lent de la història industrial de Catalunya i d'Espanya. L'empresa és el resultat de la trobada de l'enginyer suís Marc Charles Birkigt i l'empresari Damià Mateu. Just abans de la constitució de l'empresa, l'any 1899, l'enginyer va assajar un cotxe elèctric que no va funcionar com s'esperava. El resultat va ser un cotxe amb motor d'explosió que va néixer amb 4,5 CV i després un altre de 7 CV al 1901. Això va ser la carta de presentació amb la qual es va constituir l'empresa al 1902. Van sortir els models de 20 i 40 CV i van presentar el cotxe al saló d'automòbil de París, que va ser un èxit rotund. Des de llavors i fins la 1a Guerra Mundial es van desenvolupar 25 nous models de motor. El 1910, arran d'una vaga a la fàbrica de la Sagrera, decideixen construir una fàbrica a París, que acaba essent confiscada durant la guerra i retornada a la propietat per a la fabricació de motors per avions. Birkigt coneixia l'alumini i el va introduir als motors d'aviació, amb un èxit rotund i un munt de patents i concessions que es van aplicar a tot el món. Entre les dues fàbriques, la de París i la de la Sagrera, la Hispano-Suiza era la indústria més rendible d'Espanya. Tot es va truncar després de la Guerra Civil quan el règim franquista no va suportar tenir una filial en el bàndol aliat a París i va voler controlar l'empresa a través de l'INI, fet que va portar a la seva expropiació i al futur tancament.

La història d'LHS és la història de com la intervenció política en les empreses sovint acaba malament. Explica com el rei Alfons XIII va forçar l'empresa a traslladar una fàbrica a Guadalajara, o com Fiat es va resistir a les pressions del règim franquista per situar-se al centre d'Espanya: la història de la fàbrica de Guadalajara o la de Ford a Cadis, per culpa de no disposar de prou personal qualificat, van ser les claus perquè s'instal·lés a Barcelona.

A aquella Ford que va haver de fugir d'Espanya la va succeir Motor Ibérica S.A. el 1954, fabricant tractors, furgonetes i camions, pista d'aterratge per Nissan (1980) que la va transformar amb notable èxit fins l'any 2007 quan va arribar a fabricar 193.000 cotxes. Va ser aquell any quan es va perdre el tren en no facilitar la construcció d'una nova fàbrica a Igualada amb una inversió de 400 milions d'euros. La fàbrica demanava millores en les infraestructures viàries des de Barcelona a Igualada a més d'ajudes a la construcció. El govern Zapatero va preferir ajudar Renault a Valladolid. El tren es va perdre i ara Nissan tanca.

Per sort Seat va ser capaç de fer el salt des de la zona franca fins a Martorell, amb una fàbrica molt moderna i competitiva. Veurem com es desenvolupa en els propers anys.

El problema de la indústria de l'automòbil és que no es venen cotxes: primer perquè la incertesa del cotxe de combustió frena la demanda, també perquè molts joves no tenen la necessitat de comprar un cotxe i perquè cada vegada la societat s'ha tornat més urbana i en una ciutat un cotxe fa nosa. Nacionalitzar Nissan per tornar a fabricar cotxes? A quin mercat que no sigui saturat? A Europa les vendes van caure un 18,9% l'any passat. L'elèctric demana una producció pròpia de bateries, tecnologia que no es desenvolupa en un plis-plàs. La millor solució per resoldre Nissan és fomentar que la societat i el mercat trobin la solució, ajudant a que això sigui així.

El millor actiu que tenim a Catalunya és un teixit industrial moderadament bo, amb operaris ben formats, tot i que en quantitat insuficient. Resoldre la indústria a Catalunya implica formar més joves operaris, molts més alumnes a formació professional que a la universitat, fomentant als universitaris que s'han format per millora personal que puguin aprendre un treball professional quan hagin acabat. Resoldre la indústria a Catalunya vol dir reformar l'administració per tal que els permisos d'obres tinguin temps racionals d'un màxim de dos anys enlloc dels 4 o 6 d'ara. Quin projecte s'espera 6 anys quan el món va a una velocitat que la tecnologia d'avui demà ja queda obsoleta? Els polítics catalans han teixit una quantitat de lleis i normes que fan terriblement complicat i llarg obtenir permisos. La finestreta única o la llei Omnibus del govern Mas van ser intents fallits de fer-hi front. La Ponència d'energies renovables n'és un altre. Però darrere hi ha els intents de crear l'Agència de l'Energia i l'Agència de la Natura, dos òrgans més, quan el que cal és eliminar-ne. No demanem pas fer (o sí?) com la Comunitat de Madrid o la de València: posar en marxa una declaració responsable per substituir els permisos de construcció. Seria suficient amb una administració àgil i digitalitzada, sense tants departaments.

Tot això no serà suficient per rellançar la indústria. Hi ha un altre problema, de caire social: la idea que un edifici industrial de 40 m d'altura és lleig, que les plaques fotovoltaiques al teulat modifiquen el paisatge, que els camps solars impedeixen l'agricultura, que una àguila cuabarrada no pot ser forçada a canviar d'hàbitat per un aerogenerador. Tenim un problema d'ordre de prioritats i això només es pot resoldre sent-ne conscients i actuant per fer canviar l'apreciació: volem indústria o que no ens toquin res del que hi ha? La lliçó de Nissan és que els trens passen una vegada i cal agafar-los.