La institució de l'hereu ha tingut un notable paper en la nostra història econòmica i social. Era una forma de mantenir amb una certa integritat els patrimonis, amb les finques i els terrenys en els quals es trobaven, amb els conreus, boscos i pasturatges. Ara ja gairebé ni se'n parla, entre altres motius perquè hi ha moltes famílies que només tenen un sol fill, i en aquest cas no hi ha lloc a fer distincions entre l'hereu i els cabalers. Ser hereu d'una herència important era una cosa notable. Hi havia l'hereu gravat, el qual no podia disposar de la seva successió que ja li venia imposada. També es parlava de l'hereu escampa, referint-se al que havia malbaratat l'herència rebuda. També hi havia l'anomenat hereu de la casa espatllada, referint-se al que havia rebut una herència ruïnosa. Ja prescindint de la part econòmica, era freqüent que, davant la presència d'un nen acabat de nèixer o en els seus primers mesos de la seva vida, s'exclamés «Quin hereu tan maco!».
Però avui ens volem fixar en l'expressió «Per vida d'hereus». Una expressió que tampoc és del temps actual; però que anys enrere s'utilitzava molt referint-se a una pràctica que també sembla haver-se oblidat o que es dona per extingida. Em refereixo a la pràctica de l'estalvi, a fer que les coses duressin, evitant despeses desmesurades. Eren temps en què es mirava molt d'administrar acuradament, d'evitar fer despeses que no fossin imprescindibles. Quan s'adquiria una casa, uns mobles o també unes peces de vestuari o de calçat, s'era conscient que havien de durar molt. N'hi havia d'haver no només per la vida del comprador, sinó pels fills i nets que ho heretarien. Ara sembla que tot només sigui per usar i llençar. En altre temps no era pas així. Diverses generacions d'una família habitaven la mateixa casa, usaven els mateixos mobles, i fins i tot es perpetuava la roba de casa i algunes peces del vestuari. Això, al que no ho ha viscut, li pot costar de creure. Quan es feia una compra del que fos, ja s'entenia que allò havia de durar molt, n'hi havia d'haver «per vida d'hereus». I aquesta expressió tant podia referir-se a diverses generacions, o també a una sola persona, però sempre aspirant a una durada llarga. Es natural que si es tractava d'una casa es podia pensar en molts anys i fins i tot segles. D'uns mobles ja podrien ser útils a fills i fins i tot nets. Igualment certa roba de casa. El vestuari podia ser heretat de pares a fills i més encara de germà gran a germà petit. Si el que feia al cas era el calçat, ja era satisfactori que al mateix usuari li servís diverses temporades. Es deia, no sé si encertadament o no, que no era aconsellable traspassar l'ús del calçat, pel perill que es podien encomanar determinades malalties.
Quan es construïa una casa, era amb el convenciment que havia de tenir una durada llarga. Especialment si es tractava d'un propietari amb disponibilitats econòmiques, triava un constructor amb les màximes garanties d'un treball ben fet. Els materials, que fossin de la millor qualitat. Que resultés un edifici de pedra picada, com es qualificava una casa amb garantia de durada llarga i amb solidesa inqüestionable. Era molt normal que en un d'aquells sòlids edificis hi habités no només el qui l'havia feta construir, sinó també els seus hereus en diverses generacions. Ara això sol ser menys freqüent. A l'hora d'emprendre una nova construcció es pensa més en l'avui que en el futur. Si aquella edificació de gran solidesa i de fortes arrels no ofereix prous comoditats o resulta difícil d'adaptar a les exigències del moment i a les comoditats que en altre temps no es coneixien o no es consideraven imprescindibles, es renuncia a sentimentalismes i es busca un habitacle amb totes les comoditats que els temps actuals poden oferir. Vaig tenir ocasió de sentir la conversa d'un arquitecte amb un constructor. Mentre el facultatiu li manifestava el dubte de la consistència de l'obra feta de la manera que el tècnic proposava, aquest li respongué que una durada de deu anys ja es podia garantir. Aquesta tan breu garantia de vida a un antic mestre de cases li hauria semblat una barbaritat. I per descomptat que cap propietari s'hi hauria avingut.
Semblantment al que es refereix als edificis passava amb el mobiliari. Potser ara encara podríem trobar algú que conservi un llit del segle tal, per ser una peça notable, d'un art exquisit i d'una fermesa a tota prova, i també un moble amb un gran valor sentimental. Un llit en el qual hi havien nascut i mort homes i dones de diverses generacions d'una mateixa família. Però això es pot considerar excepcional, reservat a persones amb una gran sensibilitat i una estimació a les tradicions ancestrals. I també amb antecedents familiars que reunien les condicions per haver adquirit un moble de tal categoria, sens dubte ja pensant que havia de durar per vida d'hereus. Però el més freqüent és que a cada generació es produeixi un canvi total tant d'habitacle com de mobiliari. I encara podríem dir més. I és que trobaríem persones que han canviat una o vàries vegades de mobiliari, per fidelitat a noves modes o per gaudir de millor comoditat.
Al vestuari també se li exigia una llarga durada. Estrenar cada temporada es considerava propi de persones molt adinerades, o que tinguessin les mans foradades, com es solia dir dels mal gastadors. Hi havia homes que el vestit que havien usat per la cerimònia del seu casament el conservaven perquè els el posessin pel darrer viatge. Quan es compraven unes peces de vestuari, es mirava més la qualitat de la tela que l'estètica. L'important era que durés, com més millor. A algunes criatures els compraven el vestuari que facilités la seva adaptació a la creixença del minyó. Els pantalons amb una ben generosa vora, que s'anava desmuntant per seguir el ritme de la creixença de l'usuari. I si a aquell els seguien altres germans, aquells mateixos pantalons anaven sent heretats per rigorós ordre d'edats. També un vestit, després de llargues temporades d'ús pel seu primer propietari, podia ser heretat pel seu fill o successivament pels que hi pogués haver.
I, si malgrat haver escollit la millor roba per assegurar la durada, després del continuat ús de la peça es notava el seu desgast, encara hi havia el recurs dels cosits, sargits i pedaços. Reparacions que podien ser fetes amb cura i mestratge, o sense massa miraments, només per tapar forats i sortir del pas. En aquests darrers casos es podien veure pantalons que semblaven un mostrari de diversos teixits. En el vestuari femení hi havia més mirament, però en general també es feia durar. També les peces es reformaven o es giraven del revés. Es practicaven reformes amb tanta cura i encert que semblaven obres d'art.
Per vida d'hereus era una expressió d'un temps en què no es parlava de crisi, però sí que es practicava l'austeritat, l'estalvi i l'art de fer miracles amb l'administració domèstica per part dels que vivien d'uns ingressos molt limitats. Que érem la gran majoria.
