01 de juny de 2020
01.06.2020
Diari de Girona

No hem canviat

01.06.2020 | 06:00
No hem canviat

Sopem a Ikibana, Doctor Fleming. Magnífica terrassa interior. Els que han dit «nova normalitat» o han escrit que «res no tornarà a ser com abans» ja es veia llavors que eren uns imbècils, però aquesta nit tèbia –són hores lentes, són hores dolces, són hores flonges que el vi bressola– cau com una fina vànova de seda. Moren abans de néixer els apologetes de la tragèdia. Queda estrenat l'estiu a Barcelona, com cada any, entre el meu aniversari i les buguenvíl·lies. El món no ha canviat. Els restaurants no han canviat. «El Penedès volia vi d'Arlès, i a Dènia el moscatell retsina demanà». Som els que érem. Perdura l'esplendor de les classes socials. Tindrem algunes dificultats, però som més intel·ligents i tenim més gana que la immensa majoria dels que ens envolten i tornarem a guanyar, com sempre. El continu de la vida confirma la glòria conservadora i molts cínics voldran culpar la pandèmia d'una desgràcia que ja duien de casa. Al món s'hi continua estant molt bé. A Barcelona, a Catalunya, a Espanya.
Ens hem deixat dur per la por a la mort, per l'amor de poca qualitat amb què estimem la vida, si és que d'això se'n pot dir estimar, però avui i fa una setmana i fa dos mesos hem viscut en el moment més brillant de la Història, en l'instant en què més segura i còmoda és la vida i en què menys probable és morir-se. Quan d'aquí a molts anys algú observi la mortalitat espanyola al llarg del segle, l'any 2020 serà un granet en l'estadística, un granet de molt poca importància. Es recordarà molt més la comèdia que hem fet, les ruqueries que hem escrit, la profunda irresponsabilitat d'haver aturat el món i els absurds debats sobre si era més important la salut o l'economia que no pas el canvi d'usos o el recompte de cadàvers.
Un restaurant japonès a l'aire lliure. Si totes les terrasses fossin com Ikibana, m'agradarien les terrasses. Les senyores de la dreta han tret les joies i llurs marits, els llins. Corre el xampany i el Pouilly-Fumé. «On són els alemanys? He vingut a alliberar el Ritz», cridà Hemingway quan arribà a París amb els soldats americans. Els alemanys feia setmanes que havien marxat i el director de l'hotel li va haver de recordar que havia de deixar l'arma a l'entrada. No hem canviat. Els alemanys fa setmanes que han marxat. Potser notarem algun sotrac, però sabrem què fer i el Ritz és nostre. Soparem, beurem, farem l'amor i els que ens han volgut fer por per segrestar-nos d'aquesta manera tan baixa acabaran tancats a la presó. Hauríem de deixar de queixar-nos i més aviat pensar en què ens hem deixat fer i a quin baix preu. Hauríem de deixar aquest narcisisme autocompassiu, aquesta obsesió amb què creiem que ens protegim del virus quan en realitat ens amaguem de la vida –i de la mort també. Amagar-se de la mort és la manera més covarda d'amagar-se de la vida. No ens hem d'amagar de la mort. Hem d'estimar la nostra mort, convidar-la a sopar, mostrar-li com som i mirar-nos en ella per proclamar de la manera més intensa i bonica el nostre gran goig de viure.
M'agraden les senyores riques, que no es fan les que volen pagar, m'agraden els seus marits i els cigars, que quan els encenen sembla que engeguin la nit i que el restaurant sigui un Concorde a punt d'enlairar-se. M'agrada arribar a Nova York en tres hores i una llauna de caviar, 125 grams, sense cap altre acompanyament que el d'una cullera. No cal que sigui de nacre. Sempre he pensat que el nacre per al caviar és una horterada. Me'l solia menjar de cullerades de sopa, quan les llaunes eren més grans. La vida no ha canviat. Han canviat les meves llaunes de caviar, però ja fa molts anys, i encara de vegades la Casa Kaspia es recorda del seu vell amic i m'envia per Nadal una benèfica que em fa pensar en les coses que m'han passat, i com jo he passat per les coses. Només sento gratitud, només la fonda felicitat de ser un home blanc i lliure que ha nascut i ha viscut a la part afortunada del planeta, en les millors condicions possibles i en l'era dels miracles i les meravelles, «so don't cry, baby, don't cry».
Si ara em preguntessis a qui odio no sabria què respondre, si ara em preguntessis a qui li voldria fer mal, tampoc no et sabria què dir. Si ara em regalessis mil milions d'euros continuaria fent les mateixes coses i amb les mateixes persones i a les mateixes ciutats. Potser les meves llaunes de caviar tornarien a ser les d'abans, però només les llaunes de caviar, i només per alegrar les amistats. Jo fa temps que ja vaig calmar la meva vanitat i ara només vull escriure aquests articles, ser el marit de l'Anna, el pare de la Maria, sopar amb els meus amics i tornar a casa pensant que no hi ha cap conspiració que pugui contra el gran ordre del món, contra la bellesa del que roman, contra l'alegria del whisky i la ginebra, contra aquesta Barcelona prodigiosa que torna a estar pletòrica de tot el que sempre ens ha fet feliços. I el cel somrient de la matinada que em diu quan estàs content no sembles tan vell.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook