Soc psiquiatra i formo part d'un equip d'intervenció precoç de la psicosi, també coneguts com a EIPP. Des de fa gairebé 3 anys, treballo amb gent jove que pateix algun trastorn de l'espectre de la psicosi; el més greu, l'esquizofrènia.
Aquests equips, que formen part del desplegament de recursos comunitaris per l'atenció als trastorns mentals greus, faciliten l'accés a un tractament integral. Ja fa anys que la psiquiatria comunitària planteja un canvi en els objectius i en els models de tractament. Ja no es contempla l'abordatge exclusivament mèdic sinó un abordatge que tingui en compte tots els aspectes de la persona, tant el purament biològic com també el psicològic, familiar, social i laboral.
Se sap que l'evolució i el pronòstic de les persones amb una malaltia mental depenen del tipus d'atenció que li donis. És per això que els equips d'intervenció precoç de la psicosi intenten donar resposta i acompanyar en totes les àrees en què la persona amb un trastorn mental greu pugui tenir dificultats. Des d'un tractament farmacològic, una teràpia individual o grupal, a una rehabilitació social i laboral. Totes igual d'importants en la seva recuperació.
A l'equip del Baix Empordà atenem, a dia d'avui, 75 nois i noies d'entre 14 i 35 anys que pateixen algun tipus de trastorn psicòtic. Dels 75 joves, 20 són migrants i d'aquests, el 30% es troben en situació irregular administrativa. Què significa això? Dificultats sobreafegides.
Si estem dient que el tractament de l'esquizofrènia requereix d'un tractament integral i que la recuperació social i laboral és una peça clau en la rehabilitació global de la persona, és evident que a aquests nois i noies els estem privant d'una bona recuperació.
Que una persona amb un trastorn psicòtic greu estigui en situació irregular administrativa significa que no li pots oferir gaires dels ja pocs recursos que existeixen per a joves amb un trastorn mental de llarga evolució. No poden optar a cap recurs formatiu-laboral, ni a un treball protegit, ni a un reconeixement de la seva discapacitat i als drets que se'n deriven, ni a una prestació econòmica regular mentre es troben en procés de recuperació... i així una llarga llista d'etcèteres.
Els ajuts als quals poden optar depenen, en gran part, de la gestió i col·laboració de les administracions locals. Per exemple, que una persona en situació irregular pugui disposar de targeta sanitària, imprescindible en aquests casos, va lligat a un empadronament, tràmit que molts cops és costós per no tenir un habitatge fix i per la no aplicació de la llei del padró per part de molts ajuntaments.
Si la malaltia ja és invalidant de per si, la seva situació administrativa només fa que agreujar el problema.
Si la psiquiatria comunitària, a diferència del model assistencial clàssic que es basava únicament en la medicalització i l'internament de les persones, ha de procurar evitar la cronicitat de la malaltia i el deteriorament d'aquests joves, cal disposar de recursos perquè així sigui. Si com a equip assistencial ens veiem limitats a poder oferir únicament un tractament farmacològic estem tornant, sense voler, a un abordatge estigmatitzant i retrògrad de la malaltia mental.
En aquesta lluita pels drets de les persones migrades és on juguen un paper fonamental les entitats i associacions del territori, com ara Girona Acull, Social Project4.0... que donen suport a aquests joves des d'un vessant social i des de la incidència política.
#RegularitzacióXTotes
