01 de juny de 2020
01.06.2020
Diari de Girona

Vattimo «versus» Wojtyla

01.06.2020 | 06:00
Vattimo «versus» Wojtyla

A l'excel·lent obra La religió en temps de nihilisme el filòsof i teòleg mallorquí Gabriel Amengual utilitza tres mites clàssics per explicar l'evolució de la humanitat i del subjecte a Occident en els darrers segles. El primer és Prometeu, que encarna l'emancipació de l'home davant la divinitat, l'home que es vol salvar a si mateix. Representa els grans ideals de la modernitat.
El projecte racionalista procedent de la Il·lustració va ser criticat radicalment per Nietzsche (que l'abominava tant com al cristianisme), i es va enfonsar amb les grans catàstrofes històriques del segle XX, provocades per l'ateisme prometeic: Hitler, Stalin i Mao sumen no menys de cent milions de morts. Aquests dies hem pogut tornar a veure a la televisió els documentals que mostren el que es van trobar els aliats quan van arribar als camps de concentració nazis.
Prometeu va cedir el pas a Sísif. En paraules del teòleg Olegario González de Cardedal: «Nietzsche va projectar un món sense Déu i un home sense proïsme, dels quals es dedueixen una realitat sense origen (veritat) i una història sense destí (esperança). L'home ha d'assumir el món sobre les seves espatlles, atorgant-li sentit i finalitat. Aquesta és una tasca sobrehumana que li proporciona dignitat i orgull en primer terme, i recança i angoixa després».
Per últim, Narcís és el mite que reflecteix el nostre present. La mort de Déu de Nietzsche, més que el Superhome, ha portat un «jo mínim», centrat en la seva vida privada, el benestar material i el consum, la cura obsessiva del cos i de la salut, i el culte a l'ego mitjançant les xarxes socials.
Seguint amb González de Cardedal: «Déu, naturalesa i home estan vinculats de tal manera que si un d'ells s'apaga, els altres dos queden a les fosques». La filosofia moderna va evolucionar cap a un home sense Déu, i això va portar finalment a la mort de l'home. De l'ateisme marxista deriva l'antihumanisme d'autors com Monod, Foucault o Derrida. El transhumanisme i la cultura de la mort han penetrat Occident en fenòmens com l'hivern demogràfic, l'avortament, i ara l'eutanàsia.
I la ciència moderna va derivar en un positivisme que ja no tracta el món com a creació o la llar de la humanitat, sinó com a matèria objecte de transformació i explotació sense límit. El canvi climàtic i la crisi mediambiental en són el resultat, que avui amenaça la humanitat.
Aquest 18 de maig es van complir els cent anys del naixement de Karol Wojtyla, el papa Joan Pau II. Premodern per alguns, profeta dels nous temps i llum al final del túnel pels altres. En l'ambient postmodern del canvi de mil·lenni, Joan Pau II ja no es confronta amb l'ateisme, sinó amb el «pensament dèbil», que té en Gianni Vattimo el seu representant més destacat. Segons el mateix González de Cardedal, Vattimo pretén una reducció tant dels dogmes com de la moral cristiana, i no només en relació amb Joan Pau II, sinó amb l'arrel mateixa del cristianisme. Defensa una fe reduïda i concentrada en la caritat.
Arribats a aquest punt, ens hem de plantejar dues grans qüestions. Primera, una cosa és que per acollir la revelació i l'evangeli no sigui necessari passar per Aristòtil i per sant Tomàs. I l'altra, pensar que l'adhesió creient a Déu es pugui donar en un buit de racionalitat i de sentit. És l'home sencer que pensa i que creu, des de la raó i des del cor. Són les dues ales de què disposa l'ésser humà per enlairar-se, la fides i la ratio de Joan Pau II.
I la segona qüestió, més essencial encara, és si la primacia de l'amor, el valor que genera més consens des de totes les òptiques cristianes, pot sobreviure sense el fonament de la fe i l'antropologia cristianes. Si el manament de l'amor cristià pot subsistir amb una fe light i sense contorns definits, i amb una moral abocada en últim terme al relativisme i al subjectivisme, signes d'identitat de la postmodernitat. Si no hi ha un criteri objectiu de veritat i bondat, sinó que me les faig a la meva mida, si al final la meva consciència no ha de rendir comptes a Déu, sinó que em jutjo a mi mateix, acaba sent molt difícil per a la majoria de les persones mantenir una vida moral i guiada per l'amor.
Vattimo i la corrent que representa han tingut el seu pes en el cristianisme de les darreres dècades al nostre país. Han influït en la fe que s'ha transmès a les nostres parròquies, a les nostres escoles, als nostres seminaris. Molts dels nostres sacerdots es van oposar obertament al magisteri de Joan Pau II i de Benet XVI, pensant-se que calia apropar-se o compartir el corrent de pensament dominant a la nostra societat. Després Francesc, tarannàs a banda, ha defensat el mateix que els seus dos predecessors.
El resultat el tenim avui sobre la taula. Per un costat, el gruix de la nostra cultura segueix caminant d'esquenes al cristianisme. Per l'altre, l'Església pateix avui al nostre país la crisi més greu de la seva història mil·lenària. Els brots verds, els signes d'esperança, les noves vocacions que han de permetre la continuïtat de l'Església, provenen no dels corrents que han proposat una fe mínima i al gust del consumidor, sinó sobretot dels moviments laïcals que, des del seu particular i renovat carisma, han sabut conservar i transmetre la plenitud del missatge cristià.
Només una fe arrelada al seu origen i orientada al seu destí, pot il·luminar la humanitat en temps de penombra. El poble de Déu superarà l'actual travessia del desert guiat per uns pastors inspirats per l'Esperit Sant i no per les modes del món.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook