La crisi que viu la política estatal és alarmant. Quan Espanya està patint la problemàtica més important de les darreres dècades, els polítics continuen esgrimint insults i desqualificacions que només porten a un pessimisme generalitzat.
Gairebé 30.000 morts i una gran quantitat de persones sense feina i amb poques perspectives de futur. El darrer episodi ha estat el de Nissan, amb tres mil llocs de treball directes perduts i gairebé vint mil d'indirectes.
I mentrestant, les corts espanyoles en viuen al marge, entretingudes en un terrabastall d'acusacions que no porten enlloc. Els partits cada dia s'allunyen més dels seus votants i es dediquen a ser maquinàries al servei d'uns equips de comunicació que tensen la situació, tot intentant esgarrapar grapats de vots que només representen violència dialèctica i agressivitat.
Els dos darrers protagonistes han estat Cayetana Álvarez de Toledo i Pablo Iglesias. La primera va per lliure. És un vers del PP que no segueix cap mena de directriu i fins i tot eclipsa un Pablo Casado que veu com Vox li menja el terreny des de les posicions més dretanes. Acusar el líder d'Unides Podem de fill de terrorista no té cap mena de sentit en un país que va fer una transició i que arribà al consens i a la concòrdia de la mà de personatges tan distints com Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo o Manuel Fraga.
Per la seva banda, Pablo Iglesias no té cap mena de categoria. No està preparat per ocupar una vicepresidència del Govern espanyol i allò més trist és que Pedro Sánchez ho sabia i va anar a unes eleccions predicant que mai no hi pactaria. Álvarez de Toledo exerceix de diputada i no de marquesa i el portaveu de Vox, Espinosa de los Monteros, és un dirigent d'un partit d'ultradreta, però que en clau parlamentària mereix un respecte no només del Govern, sinó també de Patxi López, que com a president de la comissió de la reconstrucció restà totalment desqualificat en permetre les afirmacions d'Iglesias.
Les corts espanyoles s'han convertit en aquestes darreres dates en un niu de hooligans. Els líders complauen els seus afiliats més fanàtics, sense adonar-se que cada dia perden militants. I el gruix de la població no es veu identificat en una manera de fer política que ni millora la seva vida ni els ofereix perspectives de futur.
La pobresa ha tornat a molts carrers i places de casa nostra. A Girona podem veure diàriament cues de gent a la seu de Càritas a la recerca de bosses de queviures i la Creu Roja també rep desenes de persones que a causa de la COVID-19 han empitjorat el seu nivell de vida. I ja no parlem dels lloguers, dels rebuts de l'aigua, llum o gas. Les dificultats es multipliquen atès que l'atur s'ha desfermat i no sembla que es pugui frenar fàcilment. Els índexs de pobresa a l'estat espanyol es xifren ja en un 12,4% (el doble de la mitjana europea).
Mentrestant, la classe política continua dirigint-se insults i desqualificacions. El Govern intenta surar com pot, cercant aliances amb grups tan diversos com Ciutadans, el PNB o ERC. Mentre l'oposició del PP i Vox intensifiquen la pressió, tot esperant que la situació sanitària i econòmica acabi asfixiant Pedro Sánchez, que de moment només té el suport incondicional d'Unides Podem, que en qualsevol moment es pot desmarcar. La crisi econòmica i les imposicions que arribin des de Brussel·les poden ser decisives per a una legislatura que no pronostica res de bo. Hom té la impressió que un moment tan difícil com aquest ens ha agafat amb la pitjor classe política possible. Alguns continuen en un fanatisme desmesurat, sembrant odi de l'adversari polític, sense tenir present que cada dia cal posar caliu a la democràcia.
