Una nova Universitat per al futur immediat?

En una entrevista publicada el passat 11 de maig, el ministre d'Universitats, Manuel Castells, mostrava una evident simpatia amb l'arribada d'una «universitat híbrida» que aplica i haurà de combinar, en parts relativament iguals, un sistema docent virtual on-line i un ensenyament físic. Certament, es podria considerar que es limitava a certificar l'adopció d'una mesura circumstancial i passatgera davant d'una crisi que també necessàriament haurà de passar. No obstant això, el ministre concloïa amb una afirmació preocupant: «L'acceptació d'aquesta realitat és qüestió de temps». Dit d'una altra manera: el que semblava quelcom excepcional hauria arribat per quedar-se a les nostres universitats.

El debat sobre les classes presencials fa més d'una dècada que forma part de l'ecosistema universitari català i espanyol. Tanmateix, en la situació actual i davant la voluntat d'evitar la paràlisi docent, són nombroses les veus que prediquen ja obertament les bondats de la virtualització de la docència. A ningú se li escapa que una part substancial de les raons subjacents rau en criteris vinculats a la rendibilitat econòmica. En aquest marc, retallar la formació en qualsevol disciplina -sigui de l'àmbit científic, tecnològic, social o humanístic- és un risc real, tot i la força dels missatges edulcorats d'aquells que pretenen minimitzar els perills de la deficient formació, atenent exclusivament criteris mercantils.

La virtualització de la docència comportaria altres impactes que s'afegirien a l'empobriment intel·lectual. Aprofundir en la mercantilització de l'ensenyament superior no només amenaça els procediments d'ensenyament i aprenentatge. La «nova normalitat» podria tenir conseqüències molt més concretes en el paisatge humà de ciutats i demarcacions, com la gironina. En un hipotètic model d'ensenyament universitari virtual generalitzat, és evident que sortirien afavorides i reforçades les grans institucions. Les universitats de segon rang, en tot el món, veurien minvada la seva demanda i radicalment retallats els seus recursos. Aquest és un fenomen mundial del qual Catalunya difícilment podria sortir indemne. En aquest procés, la depreciació d'universitats d'àmbit territorial reconfiguraria, potser dramàticament, les relacions entre coneixement, formació i context social immediat.

Tenint en compte tot això, creiem sincerament que la universitat pública presencial ha de reflexionar sobre la missió i la destinació que vol assumir. No podem oblidar que durant la crisi de 2008 diferents poders polítics autonòmics van encoratjar la creació i el desenvolupament d'universitats en línia privades o concertades -la Universidad Internacional de La Rioja, la Universidad Isabel I i la Universidad Internacional de Valencia es van fundar aquell any-, tot i que ja existien universitats a distància com la UNED i la UOC. Com és conegut, la valenciana VIU (sigles del nom en anglès) estableix els seus continguts i canalitza tota la seva formació en un marc d'acord amb el grup Planeta, el qual va adquirir en 2014 el 70% de la universitat. És aquest el futur que ha d'esperar passivament la universitat pública?

Durant aquesta crisi el professorat ha fet un esforç realment intens per mantenir les classes de la millor manera possible i ha procurat respondre a unes necessitats sobrevingudes actualitzant els seus recursos i capacitats amb l'auxili dels ICE. Això s'ha vist clarament a la Universitat de Girona. Ara que conclou el període docent, l'experiència es pot avaluar com a agredolça. La veu en monòleg, davant d'un auditori d'alumnes progressivament distant i silent, no ha estimulat l'intercanvi, la reflexió, el debat i la crítica que sorgeixen i caracteritzen l'activitat docent a les aules.

L'alumnat ha comprovat reiteradament que l'ensenyament virtual desincentiva la formulació de dubtes i la controvèrsia intel·lectual. Tots ells saben que les reputades universitats públiques a distància compleixen idòniament la funció per a la qual van ser creades. En conseqüència, la matrícula en una universitat d'aprenentatge presencial només pot considerar-se com a conscient i deliberada.

Qui pretengui que la virtualització de la universitat no només reflecteixi sinó que impulsi les mutacions del mercat de treball i les relacions socials, prèviament hauria d'explicitar les excel·lències formatives d'aquest model i sotmetre-les al debat. La universitat no es pot ni s'ha de concebre aïllada del seu context històric. Tampoc pot renunciar a la seva missió social. Per preservar la seva utilitat com a fòrum de reflexió, investigació, modernització i formació crítica global, com a espai democratitzador en fi, és urgent alertar sobre els perills de l'acceptació acrítica d'una virtualització permanent. És a l'aula, els passadissos, les biblioteques, els seminaris i els bars on es construeixen espais de reflexió i sociabilitat, fonamentals perquè les noves generacions aconsegueixin formació intel·lectual, empatia, deontologia i capacitat d'argumentació respectuosa i deliberativa.