Carles Puigdemont, des del seu refugi de Waterloo, va participar en un debat telemàtic d'un portal web dirigit per un independentista irredempt. Els subscriptors enviaven les preguntes que, oportunament filtrades pel director, es transmetien al fugit de la justícia.
La primera interpel·lació va ser antològica: «I ara, què fem, president?». Abans d'anar al gra, el cabdill es referia a la «meditació ignasiana» per indagar qui som, d'on venim i cap on volem anar. Unes cavil·lacions que desprenien un tuf de sagristia.
I les respostes eren pròpies d'un poca-solta: 1. «Som persones que volem la independència de Catalunya, ras i curt»; 2. «Venim del gran assaig i gran intent d'obertura d'una escletxa a la paret espanyola que fou l'1-O»; i 3. «Anem cap a la materialització d'una república que no s'ha materialitzat però que és el camí que volem recórrer». Profund, eh!
Era una incursió en l'univers místic per recalcar la fe absoluta en la veritat de la seva causa, una constant en les declaracions del noi d'Amer.
Així, en una entrevista a L'Avenç d'abril de 2017, se sentia «molt vinculat a l'espiritualitat» i defensava que les arrels cristianes de Catalunya eren imprescindibles.
Unes reminiscències religioses que ajuden a entendre la visió messiànica del guia que vol portar el poble a la terra promesa.
A la vegada, el pòsit espiritual era una coartada perfecta per presentar-se com una víctima de la persecució judicial, policial, política i mediàtica.
Per això, el cabdillatge incontestat i la paranoia persecutòria preserven la imatge falsa d'un penques resident a Bèlgica que actua amb una desimboltura desafiant.
Aquesta exhibició deshonesta amaga la covardia d'un milhomes que després d'enganyar i trair se'n va anar a correcuita i d'amagatotis el 29 d'octubre de 2017.
A més, va tenir la barra de presentar-se a les eleccions autonòmiques del 21-D, convocades per Rajoy, amb la promesa de retornar a Catalunya.
També el 12 de març de 2019, en un programa de RAC1, afirmava: «Si tinc l'acta d'eurodiputat, jo torno a Catalunya perquè aconsegueixo la immunitat a tot arreu». Doncs, res de res. Segueix a Waterloo.
En el debat esmentat, el pròfug va tornar a apostar per la unilateralitat, que forma part del seu ADN. Va reafirmar que «no hi ha voluntat ni possibilitat d'un pacte a les bones de l'Estat espanyol amb Catalunya per negociar l'exercici del dret d'autodeterminació». Vol dir que si no és a les bones, serà a les males? Què és la confrontació democràtica amb l'Estat? És una crida a la insurrecció «pacífica»? Els fidels seran carn de canó? Vol imitar el fracàs de Companys del 6 d'octubre de l'any 1934 amb 74 morts i 252 ferits?
Tirar la pedra i amagar la mà és de covards!
