Mentre el seu cap de Govern, l'inefable vicari Torra, va resant el rosari del «torni'm, senyor Sánchez, tot allò que és meu, que jo ho faré millor», exhibint com a prova que ni tan sols sap comptar els morts per la covid-19, el conseller Bargalló no sap sortir-se'n de la immensa teranyina que ell solet ha teixit només treure el cap la pandèmia que patim. El seu partit, ERC, que el concebeix com un recanvi dels recanvis i tant el treu com el posa, segueix l'estel deixat pel diputat Rufián al bell mig de l'hemicicle del Congrés dels Diputats: la seva dissertació pseudofilosòfica al voltant del «fer» i del «reflexionar». Qui li havia de dir que pel mig hi ha la subespècie dels que ni pensen ni res fan bé.

El titular del Departament d'Ensenyament, com va escriure en Josep Calloll aquest passat diumenge, ha estat donant voltes des de l'inici del confinament deixant la sensació que no sabia què havia de fer. Des de bon començament va anunciar que, malgrat tot, les escoles seguirien obertes, donant per suposat que el coronavirus era menys greu que una grip d'octubre o de novembre. Em va semblar aleshores que retornava en Sancho Rof, ministre de Treball, Sanitat i Seguretat Social l'any 1981, tot portant sota el braç la seva cèlebre descripció del mòbil de l'oli de colze adulterat que de matar, matava: «El mal lo causa un bichito. Es tan pequeño, que si cae de la mesa, se mata». Doncs, tampoc.

Al llarg d'aquests dos últims mesos i escaig, en Bargalló ha anat d'Herodes a Pilat, vivint prolongats i sorollosos silencis a l'hort de Getsemaní, mentre preparava el decret «matacapellans» sobre la improcedència de mantenir les subvencions a centres escolars concertats de l'Opus Dei, que, en la seva mentalitat de bosc, és la peça major a caçar. Previsible oient de La nit dels ignorants, conduït per l'amic Xavier Solà, ignora que la seva decisió xoca frontalment amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, i que té les de perdre.

L'actual conseller d'Educació practica una de les moltes frases de Winston Churchill: «L'èxit és l'habilitat d'anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme». Només cal veure el pollastre que ens ha muntat ara mateix amb el retorn immediat a l'escola de nens i nenes sense dir el com fer-ho, sense saber la seva amplària i la cabuda de les escoles, sota la desobediència dels mestres, comptant amb l'oposició unànime dels sindicats i amb un percentatge indeterminat d'alumnes, desconeixent els professors i els alumnes si han de portar mascareta, sense obrir les portes arreu de Catalunya i endemés mantenint la versió telemàtica del curs. Un guirigall de mil dimonis que posa en evidència que no és el més capaç dels militants d'ERC.

En Bargalló, tanmateix, sí domina el joc de l'oca, però en versió antiga. Un joc de tauler l'objectiu del qual és avançar seixanta-tres caselles, en un recorregut en forma d'espiral, ple d'oques, fins arribar a la central, però que n'integra d'especials com ara les que et fan retrocedir, avançar o fer ambdues coses alhora. Li agrada per la incertesa en què es practica i perquè no es pot jugar en solitari. De fet, és el joc més apreciat pels que són políticament ànecs coixos; és a dir, els destinats que Amazon els retorni al magatzem fins trobar-los nou destinatari. En Sancho Rof va tenir la dignitat de dimitir en hores; en Bargalló, ni això.