La meva experiència com a lector de periòdics es remunta als inicis de l'adolescència. De petit, com tots els nens, llegia el TBO, el DDT i les Hazañas Bélicas, El Capitán Trueno i El Guerrero del Antifaz, mentre que les meves cosines, la Josefina i la Carme, compraven unes historietes molt femenines, Sissi, Azucena i Florita, que servien per transmetre valors educatius i morals, que en aquells anys s'havien d'assumir per entrar equipats ideològicament i èticament a la comunitat dels adults.

Els valors destinats als nens i a les nenes eren diametralment diferents. La tasca socialitzadora, d'adoctrinament d'aquelles lectures infantils és inqüestionable i estava reforçada per les ensenyances dels mestres, els mossens i la família: es modelava així la personalitat dels infants d'acord amb la ideologia imperant.

A casa hi entraven dos diaris: Los Sitios i La Vanguardia, que ens el portava a casa el marit de la meva cosina germana Agustina, l'Enric Casals Ginesta, corresponsal de La Vanguardia i de Los Sitios i de Radio Nacional. Ho feia molt bé.

Vaig rebre de ben petit uns bons exemples familiars que m'iniciaren a respectar la lletra escrita. El meu pare, com també el meu oncle, en Quiquet, àvids lectors, no podien prescindir del diari, obligatòriament l'havien de llegir. Per a ells era sagrat reservar una hora a fullejar-lo i després ens comentaven a l'hora de dinar anècdotes joioses que havien trobat a les seves pàgines que eren molt celebrades entre els meus germans. La imatge de veure'ls amagats darrere d'aquells fulls tan extensos em feia gràcia, especialment si es tractava de Los Sitios, que en aquells anys els seus fulls desplegats mesuraven més d'un metre. Aquests dos models em van influir perquè observava el seu plaer i atenció a la lectura.

El pare em va acostumar a llegir La Vanguardia a través de les entrevistes de Manuel del Arco, que les acompanyava amb una divertida caricatura, també la meva germana Mariana m'ensenyà a fer els encreuats del diari i prestar atenció a les crítiques cinematogràfiques.

Moltes revistes les portava de Barcelona el meu germà Lluís els dissabtes a la tarda; l'anava a esperar on paraven els cotxes de línia per ajudar-lo a transportar els paquets a casa. El que més m'agradava era La Codorniz, que la presentaven com «la revista más audaz para el lector más inteligente» però em costava entendre els acudits i les notes humorístiques.

Altres revistes que comprava eren el Dicen, La Gaceta Ilustrada (1956-1984) i, a vegades, el Destino. La Gaceta del grup Godó volia ser una versió hispànica de la revista francesa Paris Match, hi escrivien intel·lectuals de primera fila com Pedro Laín Entralgo, Julián Marías, Antonio Tovar. La revista m'agradava molt perquè cada setmana publicava un conte de por de l'Alfred Hitchcock a l'última pàgina.

Quan era a la universitat llegia Cuadernos para el Diálogo (la millor revista progressista promoguda per Joaquín Ruiz-Giménez), Dirigido por, Fotogramas i la revista francesa Cahiers du Cinéma, que em servia per preparar-me les sessions de cinema-fòrum.

Triunfo va ser una revista d'informació i crítica teatral i cinematogràfica, fundada el 1946, en ple franquisme. Tingué la seva esplendor en la segona etapa (1962-1982). Durant dues dècades acollí les idees i la cultura de l'esquerra i esdevingué un símbol de resistència intel·lectual al franquisme, cosa que va representar patir tota mena de repressió política: nombrosos segrestos i multes copioses. Va reunir grans periodistes, com Haro Tecglen, M. V. Montalbán, Lluís Carandell i Carmen Alcalde.

El llegia cada setmana, igual que feien els meus amics de la facultat de Filosofia i Lletres. Ho aprofito per destacar la generositat de Lluís Carandell, a qui malgrat no conèixer de res, li vaig enviar una carta demanant-li ajuda perquè m'havia embussat escrivint un treball de fi de curs per en Claudi Esteva, el catedràtic d'Antropologia Cultural, sobre bruixeria, folklore i costumisme, i ell em va regalar amablement dos llibres d'Eugenio Noel, assagista i publicista, un enconat detractor de la tauromàquia i del flamenquisme, que em van ser molt útils, i ho acompanyà d'una simpàtica nota on em demanava que l'hi enviés quan el tingués acabat, cosa que vaig fer després que en Claudi el qualifiqués. Li va fer molta gràcia com havia desenredat l'embolic. En Carandell em va felicitar i em digué cortesament que restava a la meva disposició.

L'escriptor va ser autor de Celtiberia Show, on reflecteix amb sa sentit de l'humor els vius contrastos culturals i humans que conviuen a l'Estat espanyol. Va sovintejar-se a la TV1 com a presentador lúdic i culte, subtilment irònic, en l'espai El Congreso de los Diputados i El Parlamento Europeo.

La primera vegada que li vaig veure un text publicat va ser a la revista Triunfo, en què criticava els excessos del volgut Montalbán per un ús exagerat de la psicoanàlisi per malparlar de la personalitat d'en Joan Manel Serrat. El va destrossar. Es fonamentava en les lletres de les seves cançons per concloure que no era un home de fiar, un candidat a vendre's al millor postor. Vaig escriure que l'escriptor retorçava els textos i on hi havia manifestació poètica, a voltes, forçada per l'exigència de la rima, ell hi veia ideologia malsana. Fa anys coincidírem amb en Serrat al Motel de Figueres i no m'atreví a explicar-li-ho. Molts cops me n'he penedit.

Ànims i que tinguem sort!