04 de juny de 2020
04.06.2020
Diari de Girona

L'ombra de la Seu

04.06.2020 | 00:51
L'ombra de la Seu

El covid és ja tan mentida que la meva filla diumenge va patir una crisi respiratòria i ni tan sols el tenia. Però al taxi cap a l'hospital li faltava aire i em preguntava quant quedava. Res, al final no fou res, episodis puntuals, Ventolín a demanda. Ara jo soc un pare que escolta la respiració de la seva nina, un pare que sap que no passa res però es concentra en el soroll de la respiració i en la quantitat d'aire, que he après a calcular. Preferiria no haver-ho de fer però si la meva única feina d'aquí a què em morís fos vigilar aquest ritme seria l'home més feliç de la Terra i ben segur que pensaria que la meva vida ha valgut la pena. Travessem la nit com un vaixell pirata, sempre pendents de l'abordatge. Ella dorm i la seva respiració és llisa com els cels d'estiu quan cauen sobre la costa ferida per calmar-la. No és res però per a un pare el perill no és mai una estadística quan sotja la seva filla. Llegeixo L'ombra de la Seu de Valentí Puig i soc Déu colpejant les portalades de la fosca. De vegades penso que si el Valentí tingués un advocat competent i em reclamés els drets d'autor li hauria de pagar tots els meus ingressos fins el dia que em mori. No sé si és fer-li un favor dir-ho, però jo sense ell no hauria tingut mai la intuïció del que és escriure bé. Li dec els versos, li dec els dietaris, línies i de vegades paràgrafs sencers dels seus assajos que no m'he cansat de plagiar, de copiar, de parafrasejar, de manipular de la manera més infame. Però el que sobretot li dec és el que diu Gabriel Ferrater de Carles Riba, que és que mentre fou viu ningú no s'atrevia a dir segons què per por de quedar nu si Riba responia. Valentí Puig ha estat el meu sentit del gust, la meva decantació, el tema. Encara recordo quan vaig entrar a la llibreria a comprar Molta més tardor. Havia anat a dinar a l'Hotel Arts i l'excitació fou tal que anava caminant i llegint per Marina i després per la Diagonal i vaig arribar a Via Veneto sense haver-me'n adonat. Jo tenia 23 anys i aquella força i aquell goig i aquella fam de devorar-ho tot, i aquell poemari em desbordava i vaig trigar una setmana a poder-lo controlar, a prendre'n possessió, a poder llegir els poemes com qui hi passeja, sense ànsia, amb el gelat que als estius es pren després de sopar, a la platja del Canadell. Encara no hi havia iPhones i Internet era una cosa que fèiem servir però que encara no compreníem gaire. Em vaig endur el meu Molta més tardor a París i la primera nit que sopava sol, i jo no sopo mai sol, i havia quedat al Hemingway, amb el meu amic, cap a mitjanit, vaig sortir a sopar amb el meu llibre, amb el meu poeta, amb la meva intimitat amb aquells versos, amb la meva vida posada en fila com els poemes endreçats en capítols i al final la dedicatòria que a cadascun li corresponia. Van ser unes hores de comunió total, d'arquitectura interior, i vaig notar-ho i no és una metàfora, com el meu jo es forjava i s'assentava sobre aquells versos, sobre aquella visió del món, sobre l'elegància de cada imatge, «els ídols de nosaltres, per la submisa fe de després». No, no sopo mai sol i aquella nit tampoc, i allà érem el meu poeta i jo. La terrassa de l'hotel Costes. Encara no havia dinat mai amb el Valentí i ja era meu. Encara no havíem parlat mai i ja m'havia fet com soc. Dorm la meva filla i és silenciosa la seva respiració. Si de sobte es desvetllés i no pogués dormir, i em demanés que li expliqués una història de la meva vida, que són els contes que més li agraden, voldria explicar-li la nit en què vam bressolar la plaça Vendome, el Valentí i jo. Dues ampolles de xampany i el xampany que vingué després, barrejat en el cocktail francès; i els mesos en què només parlava en versos seus i tot el que passava em semblava que tenia a veure amb un dels seus poemes. Vaig dedicar-li una setmana sencera d'articles diaris i dijous em va trucar per dir-me que em convidava a dinar si li prometia que parava. Vaig prometre-ho tot i vaig continuar escrivint com un foll, perquè llavors creia que l'amor no era fer el que em demanaven sinó desfermar l'excés que jo necessitava per arrasar-ho tot. Vam dinar i quasi se'n va quan cada cosa que deia era un vers seu o una deformació per demanar-li al cambrer més xampany i més caviar i més de tot. Va voler pagar però vaig saltar sobre tots els datàfons del món amb la meva Visa incipient i des d'aleshores les setmanes i els mesos importaven per quantes vegades havia dinat o sopat amb el Valentí i quantes hores havíem estat junts. Era el meu patrimoni, era el meu tresor, si ara la meva filla es despertés li hauria d'explicar el Valentí per explicar-li la meva teoria dels parcs d'atraccions. Si em demanés per què he estat sempre tan content li hauria de llegir Molta més tardor i els poemes dels llibres posteriors. Creieu-me, no hi ha res en aquest món que no n'hi hagi prou per dir-ho, en favor o en contra, amb els versos de les odes a Churchill i a Karol Wojtyla. Jo vaig estar dos anys parlant només així i no recordo cap temps més feliç. Érem una antiga persistència, el meu poeta i jo. I ara soc el pare de la Maria en aquesta nit de vetlla, en aquesta nit en què soc el teu soldat despert i silenciós, la teva primera i darrera línia de defensa, el ritme de la teva respiració, hi ha algú que vetlla quan tothom dorm i un pare que estima la seva filla és el resum del món. Els poemes del Valentí són la carícia amb què puc dir-te que t'estimo i per què i com. Sobre paraules ben escrites s'ha teixit el nostre amor. Entre L'ombra de la Seu i la Maria hi ha tot el que soc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook