Tot llegint la premsa internacional i americana en els darrers mesos, semblava que no passaria res davant el fet que més de 40 milions de persones es quedessin sense feina i demanessin els subsidis d'atur als Estats Units. Tots els opinadors i seriosos polítics i globalistes diversos van considerar que era una situació gravíssima, sense precedents i la tirallonga de laments habituals. Tot i que han anat desgranant els efectes econòmics de tenir un grup de població a l'atur i sense ingressos, cap dels experts es va plantejar els efectes socials d'apropar-se als màxims d'atur que es van registrar durant la gran depressió dels anys 30.

Calia una guspira per palesar amb tota la seva cruesa els efectes socials dels monstruosos números d'atur a Amèrica. Amb la mort de George Floyd en mans de la policia -negligència assassina, certament-, Amèrica ha explotat. Han explotat els desposseïts, els qui s'han quedat sense res en aquesta crisi i que feia més d'un decenni que malvivien a l'ombra de la gran recessió de 2008. D'ençà el fracàs del moviment d'Occupy Wall Street el 2011, tota lluita social s'expressa en tant que guerra racial i no pas en tant que guerra de classes. Aquesta és una de les conseqüències de l'identity-politics i la interseccionalitat que predominen en l'esquerra americana i que han empetitit i fanatitzat tots els discursos polítics socials en un decenni d'augment de les desigualtats.

Fa molts d'anys que els Estats Units bull i va covant una explosió de gran abast. La polarització política entre partidaris de Trump i el camp liberal (liberal als Estats Units vol dir progre) i l'extrema esquerra ha obliterat el centrisme bipartisà que havia dominat la política americana fins avui. Ja no existeix el procés polític, només la rebentada. La fragilitat del sistema americà rau en el fet que molts malviuen i uns pocs extreuen grans rèdits, mani qui mani. Mentre els qui malviuen poden anar fent perquè el mercat laboral els absorbeix, el crèdit flueix i el somni americà perviu, tot s'aguanta. Ara cap d'aquests supòsits es compleix.

A això s'hi afegeix que, de totes les desigualtats i debilitats americanes, la crisi que s'ha desfermat és de natura sanitària -en el país sense sanitat pública, universal i gratuïta. Fins ara poca gent ha volgut parlar de qui pagarà tot el cost que l'assistència sanitària i l'hospitalització tenen. És un debat prohibit d'ençà que a un californià infectat amb coronavirus se li va negar atenció mèdica per no poder pagar les despeses sanitàries i va morir al cap de pocs dies. Però, essent Amèrica un país amb una sanitat on passar per caixa és igual d'important que ser curat, és un debat que acabarà sorgint per pressió de les asseguradores mèdiques i els hospitals, que volen cobrar.

En el cofoisme de les classes mitjanes urbanes i les elits, tot el que en quedava al dessota s'ha anat desintegrant. Nova York feia anys que oferia signes d'una ràbia, d'una desesperació que es mantenia a ratlla per gràcia del creixement econòmic mínim necessari. Em deien que era cosa de Nova York, que és una ciutat dura i inhumana. Jo els deia que tota aquella violència i ràbia contingudes no eren normals. Ara que totes les seguretats han desaparegut i les classes baixes han perdut salut i ingressos, la violència i ràbia de classe s'expressen en plenitud, tot confirmant el declivi en el qual els Estats Units ha entrat.