Si la CUP renunciava fins ara a anar al Congrés, no era per principis. Era perquè a Espanya no descobrissin el que fa temps que sabem a Catalunya: que són una colla d'inútils, dit sigui en el sentit més semàntic de l'expressió, que no serveixen per a res. Ara ja és tard, ara, com que l'esquer dels dinerets que cobra un diputat era massa apetitós per no mossegar-lo, a Madrid ja saben el que a Catalunya fa temps que sabem: que són uns nens-bé jugant a revolucionaris.

I això que quan van entrar per primer cop al Parlament català vaig escriure alguna cosa així com que ja era hora que hi hagués diputats amb texans i samarreta, que quan un va pel carrer veu més texans i samarretes que vestits i corbata. Vagi en el meu descàrrec que llavors jo ignorava que vestir samarreta seria tot el que farien de profit aquesta colla en tots els anys que els restaven de cobrar com a diputats. No negaré que tal cosa tingui mèrit, perquè anar estudiosament mal vestit és un art que només es pot permetre qui té suficient temps lliure i diners, com és el seu cas: un obre l'armari -un dels armaris- i abans de sortir al carrer s'ha d'emprovar una desena de samarretes reivindicatives i no menys de dos parells de pantalons gastats, fins a endevinar els que combinen millor. Després, ja amb una frase al pit que digui «El poder pels soviets» un pot votar de la maneta amb la nova Convergència, amb la consciència tranquil·la. Van donar suport al Vivales, n'hi donen a Presidentorra, i haurien aguantat el pal·li a Pujol perquè entrés al Parlament, si no fos que aleshores encara anaven a col·legi i el papà els renyava si feien campana.

A Catalunya ja estem acostumats a empassar-nos gripaus, excepte en Nacho Vidal, que se'ls fuma, i si una nena pentinada com un pequinès i malcarada aixeca el puny i ens diu que és d'esquerres, no fem més preguntes i ens ho creiem. Es veu que a Madrid a més de postures calen fets, i als de la CUP els ve de nou. Ells pensaven que anar un dia al Congrés i gravar-se allà fent el pallasso ja els donava estatus de revolucionaris i obrers. Pobrets.

Els revolucionaris de saló són com els toreros de saló: tenint al davant un mirall i no unes banyes aguantades per 600 quilos de carn, tothom és capaç de fer uns naturals. O d'assajar una manera desdenyosa de seure a l'escó, que deixi clar que jo estic allà perquè no tinc altre remei, que si fos per mi, estaria assaltant La Zarzuela.

- Digues-me, mirallet: qui és la més revolucionària del món? -pregunta la portaveu Vehí, tot buscant una postura molt i molt antisistema que quedi bé a les fotos.

- Tu, Mireia, però si, a més, ensenyes les aixelles peludes, Federica Montseny quedarà petita al teu costat.

Estètica progre, consignes a Twitter, i a l'hora de votar, fer-ho al costat de la dreta, això és el que la CUP hi entén per política.

Si un no creu en el sistema, no hi participa. Com feien els anarquistes, que no solien torejar de saló, sinó que se la jugaven a la plaça set dies a la setmana en lloc de dedicar dissabte i diumenge a gintònics en una terrasseta de moda o a visitar la caseta familiar de la costa o la muntanya. És trist, a la vista d'aquests pijets disfressats, recordar que va ser Catalunya el bressol de l'anarquisme ibèric. És clar que aquells anarquistes catalans eren obrers de debò i, el més important, ni tan sols eren catalans.