La política espanyola segueix en mode xarada. Vox, Cayetana i Pablo Iglesias tensen la corda i s'exciten com si els agradés viure al tall del 36. Una sobirana estupidesa quan resulta que la ciutadania espanyola és la que millor s'ha confinat d'Occident. No hem arribat a la disciplina confuciana dels orientals, però aquí no hi ha hagut la conya que s'ha vist als EUA o a Anglaterra. Som obedients i moderats mentre la classe política nacional es dispara al peu.

Així les coses, no és estrany que la comissió parlamentària de reconstrucció s'hagi iniciat com el rosari de l'aurora. De moment, més enllà dels insults que s'han proferit, no hi ha cap proposta audaç o imaginativa. Només l'aprovació de l'Ingrés Mínim Vital se surt del guió habitual, tot i que a les primeres de canvi ja ha generat polèmica al voltant de les administracions que han de gestionar la seva concessió.

Però per més que es vesteixi d'iniciativa progressista, l'Ingrés Mínim Vital no deixa de ser un transsumpte de les polítiques de beneficència tant en voga al segle XIX encara que ara sembli una fita de la socialdemocràcia a l'escandinava. En qualsevol cas, convé no confondre aquest subsidi o els ajuts que es gestionen a través del SEPE o les mutualitats laborals amb la reconstrucció. Totes aquestes són mesures pal·liatives, sens dubte necessàries perquè la gent no es precipiti pel forat de la indigència i per mantenir un mínim consum intern. La ciència econòmica ha de servir perquè la gent no pateixi, sentenciava Keynes.

El moll de l'os, però, és un altre i ve marcat des de Brussel·les. Al nostre país li correspondran 140.000 milions dels 750.000 que la Unió Europea posarà en circulació al llarg dels dos propers anys. Serem, després d'Itàlia (172.000 milions), el país al qual se subministraran més ajudes, però el programa està ple de condicionalitats. Ens ofereixen una mica més de la meitat del que demanem, i és veritat que no hi ha eurobons, ni deute compartit, però de l'ordre de 77.000 milions són regalats, subvencions a fons perdut, mentre que uns altres 63.000 seran crèdits tous avalats pel BCE que caldrà retornar. A més de tot això, els diners hauran de destinar-se a projectes concrets, que segons el parer dels tecnopolítics europeus hauran d'incidir en les noves economies: energies renovables, programes verds, telecomunicacions, investigació mèdica... Europa vol que aprenguem a pescar, no repetim polítiques de subsidis fins al dia del judici final com ha estat habitual en l'àrea mediterrània del vell continent. No es parla de rescats ni d'homes de negre, però la vigilància, gris marengo, serà estreta. Tenint en compte que ja ens toca ser pagadors nets de la UE després del Brexit britànic, i que les transferències que corresponen al nostre país s'eleven a 43.000 milions, poden fer els càlculs del saldo i les circumstàncies d'Espanya respecte a Europa.

Enmig d'aquestes disjuntives s'anuncia el precipitat tancament de la factoria Nissan a Barcelona, ??producte de la política defensiva envers el seu sector automobilístic de la mateixa Unió Europea, molt poderós tant a Alemanya com a França. Ull doncs als fabricants extracomunitaris en territori europeu. La Nissan japonesa portava 40 anys a la Zona Franca i suposa la pèrdua de 2.800 llocs de treball directes i prop de 23.000 d'indirectes. En realitat, aquesta empresa va ser creada per la mateixa Ford com a Motor Ibèrica als anys 20 del passat segle, i la va vendre a Ebro als 50, alhora que s'implantava Seat a Catalunya. Pablo Iglesias ha demanat nacionalitzar la companyia, i el Govern català ha llançat una idea potser erràtica però necessària: oblidar-se de subvencions i insuflar-li capital per fer-la atractiva de cara a renovar-la com una nova empresa competitiva en el mercat de l'automoció elèctrica.

Els esdeveniments s'acceleren, però de moment seguim sense reconstruir i sense plans. En un altre article anterior ja vaig subratllar la necessitat d'implementar projectes que absorbissin de 2 a 3 milions de llocs de treball. Vaig proposar per a això un gran pla nacional de reconquesta del món rural, reconstruint pobles i ocupant l'Espanya buidada mitjançant inversions en rehabilitació, escoles, centres mèdics i residències de la tercera edat. Només el camp té aspecte de resultar una alternativa econòmica -i geriàtrica- per al país.

Encara que hi ha moltes altres possibilitats, com la necessitat de transformar les grans ciutats en espais habitables mitjançant les anomenades polítiques de 15 minuts: és a dir, seguint les idees de l'alcaldessa de París, crear circuits de vianants que facin possible que la majoria dels desplaçaments a la ciutat es puguin dur a terme caminant en aquest marge temporal del quart d'hora. Reurbanitzar la ciutat en poques paraules.

I no els parlo en extens de les possibilitats que s'obren per a les telecomunicacions, per exemple, reformant completament els estadis esportius o els teatres, auditoris i cinemes, tots aquells espais d'alta concentració humana, que hauran de limitar el seu aforament alhora que multipliquen els seus dispositius per a la retransmissió per televisió, incloent la realitat virtual. O el ja referit impuls a l'automòbil elèctric, la digitalització dels sistemes de distribució, les polítiques d'impuls al turisme sostenible i a la gastronomia, la nova educació online i la cultura o la ciència, amb la indústria química i cosmètica avançada... És a dir, tot un món nou que ens espera allà fora i que els nostres polítics, miops, segueixen sense albirar ni de lluny.