Aquesta setmana hem començat la fase dos i la ciutat va agafant el seu ritme. Ens hem menjat, tancats a casa, la primavera sencera pràcticament i hem passat de la calefacció a l'aire condicionat. Han estat onze setmanes d'una vida en suspensió, amb la ciutat aturada i deserta i mig món paralitzat. L'experiència donarà per molt i en el futur veurem tota mena de productes vinculats a aquesta etapa excepcional i que encara no s'ha acabat del tot. Tothom podrà explicar les seves pròpies vivències a mig camí de la inquietud i la pau, l'angoixa i el silenci, l'opressió de l'enclaustrament i la serenitat dels dies llargs.
La cadena alimentària i de distribució no ha fallat i una part de la ciutadania ha pogut complir de forma disciplinada el confinament mentre una altra part ha assegurat un funcionament de mínims i la continuïtat de l'activitat productiva que s'ha considerat essencial. Han parat del tot les administracions, l'educació i el comerç, i això sol, que és molt, ha marcat els paisatges d'aquestes setmanes.
Hem descobert carrers i carreteres deserts, hem descobert el silenci que ens ha acompanyat, hem recuperat els sons de la natura, hem escoltat i vist ocells amb els quals mai no ens havíem fixat. Les ciutats s'han sotmès a una cura d'estrès; els carrers, les parets, els paviments, els parcs, els jardins han anat fent la seva lluny de la voràgine humana habitual i la natura ha recuperat espais que havia anat abandonant. El silenci amable a vegades i aclaparador d'altres ens anava donant una imatge parcial de la realitat. Als polígons se seguia treballant a baixa intensitat i el frenesí dels hospitals en tensió ha estat una escalada de vertigen que només poden explicar els malalts que han superat el contagi i els professionals de la sanitat que han viscut un intensiu sense precedents amb les UCIs col·lapsades, els llits hospitalaris saturats, l'adaptació de nous espais i la gestió traumàtica dels centres i residències geriàtrics. El reconeixement cap als col·lectius més directament implicats amb tots els serveis públics, i la sanitat al capdavant és un imperatiu moral que espero sabrem expressar generosament.
Tancats a casa hem recuperat el sentit de les estadístiques i els gràfics i hem passat de puntetes als milers de drames humans personals i familiars acompanyats de la mort amb sordina, sense dol, sense contacte, amb el calor humà dels professionals sanitaris i el distanciament necessari per l'asèpsia. El valor i el sentit de la vida i de la mort se'ns ha fet més relatiu. Ha mort més gent de la que és habitual i n'hem fet menys cas com a col·lectivitat per l'imperatiu de la necessària distància social exigida.
Hem descobert també aquests dies fins al paroxisme la misèria de la política i la pèrdua dels valors i del sentit institucional en confrontacions estèrils i desqualificacions creuades, assistint atònits a la descomposició de l'economia i de la cohesió social sense la grandesa i la capacitat de generar lideratges compartits que haurien estat imprescindibles per sortir enfortits d'aquesta crisi sense precedents.
I hem descobert en el conjunt de la població un elevat sentit de la responsabilitat i de la solidaritat, una disciplina considerable i un nivell de confinament que potser només podem entendre acompanyat de la por, el pànic, al contagi. Durant setmanes els carrers, els parcs, les platges, han estat el termòmetre fidel de la disciplina col·lectiva.
Però també hem descobert que sabem ser disciplinats i complidors de les normes i alhora gregaris en la transgressió i mesells en la recuperació dels hàbits de la suposada normalitat.
El confinament ha canviat les nostres pautes de mobilitat, de consum, de lleure, i molts sectors han aprofitat per reinventar-se i trobar en les xarxes i les tecnologies les eines alternatives o complementàries per les seves activitats. En aquest aspecte el sector cultural, les biblioteques i els museus, les escoles i les universitats, fent de necessitat virtut, han continuat les seves tasques des del confinament amb les eines de la connexió virtual.
En el debat entre la salut i l'economia i la prevalença en les prioritats ha quedat clar que la capacitat de respostes dels sectors és variable i que segurament la impaciència per la recuperació de la normalitat és directament proporcional amb la capacitat de generar ingressos i la capacitat de viure sense recursos. La seguretat a final de mes ha estat més acomodatícia que l'abisme de la inseguretat que ha posat milers de persones i empreses al caire de la crisi i el tancament.
D'altra banda, el confinamemnt i la desescalada progressiva han alimentat uns miratges. Hi ha hagut un moment que ens ha semblat que tothom feia esport, que tothom sortia a caminar i passejar, que les curses o les bicicletes tenien una agenda oberta tots els dies de la setmana. I en les fases més incipients del confinament, quan la mobilitat motoritzada estava restringida, hem arribat a creure que era possible, per exemple, recuperar plenament la Devesa de Girona, com a passeig ciutadà i com a parc urbà. Durant uns dies, més a prop dels anys cinquanta i seixanta del segle XX que dels anys 2020, hem cregut que seríem més austers, més sedentaris, més urbans, menys compulsius, i que hauríem après algunes de les lliçons de la crisi del coronavirus. Hi ha qui es va fer la il·lusió que era possible un retorns als bàsics, als essencials, a una quotidianitat més arran de terra.
Però ara les terrasses han substituït les llargues passejades i d'aquí a poc els carrers i les carreteres desmentiran cada dia el miratge.
La Devesa de Girona és una bella metàfora d'aquesta crisi i de la condició humana. Un altre món és possible i també funciona. Però si no és per imperatiu inexcusable no ens hi volem acostumar. Consumim la vida de forma trepidant i ens perdem sovint els plaers més elementals: el silenci, la natura, la ciutat a escala humana, la reflexió, la lectura, la vida plena i plaent que ens permet retrobar-nos amb nosaltres mateixos.
