La covid-19 ens va presentar la comunitat científica. Com a comunitat, s'assembla a totes; com a científica, es diferencia de les que no ho són. Les comunitats es formen amb individus diferents amb interessos només semblants a l'objectiu mitjà dels quals s'anomena comú.
La comunitat científica està obligada a organitzar el coneixement sobre l'estructura de fets objectius i accessibles a diferents observadors. D'ella ens van dir que arribaven missatges que la vacuna contra la covid-19 estaria aviat. Sortim del confinament, ens distanciem de la data del primer brot i s'allunya el remei. Sempre hi ha esperança en l'horitzó i sempre hi ha horitzó. L'OMS calcula any i mig.
Com que hi ha molt afany contra el causant de la pandèmia, en cinc mesos van sorgir 125 projectes de vacuna, 10 dels quals en proves en països potents. La Xina, l'Índia, Rússia, els Estats Units, han emprès la carrera en solitari per al següent cop de pilota del segle XXI. Amb tant d'interès pel mig ens arribaran missatges molt poc científics d'aquesta comunitat que anem coneixent.
Dades més generals refreden la previsió. No hi ha tantes vacunes: només 26 malalties disposen d'aquest remei. Per a la de la Sida fa 36 anys que estem esperant. El normal en vacunes és que del laboratori al carrer passin 10 anys. Les quatre empreses que oligopolitzen la fabricació mundial de vacunes calculen que fabricar les dosis requerirà entre sis mesos i tres anys. Per entrar en aquests temps caldrà arriscar, provar sense certeses i fabricar milions de dosis, encara que puguin acabar a les escombraries. L'horitzó és un negoci contra rellotge. Com que l'aposta es fa sobre el temps, sempre produeix més negoci. Serà cara la vacuna.
