06 de juny de 2020
06.06.2020
Diari de Girona

Cartes

06.06.2020 | 06:00
Cartes

#I can't breath
Fiona Llopart Bescanó
El nou lema «no podem respirar» exposa que el primer privilegi de què gaudim els i les blanques és el de viure. Així de simple, trist i colpidor. El privilegi de no ser assassinats pel carrer, empresonats, abusats, negligits i invisibilitzats fins a l'asfíxia. Les veus ofegades fa massa temps que s'ofeguen, o que ofeguem. I no només s'ofeguen als Estats Units. Les veus també s'ofeguen en les aigües del mediterrani, convertint-lo, segons StopMaremortum, en fossa de més de trenta-set mil persones des de 1993. També als nostres veïnats s'hi ofeguen veus en silenci, entre els seus propis sanglots, llàgrimes salades i crits oblidats, que a poc a poc van perdent força i que nosaltres continuem estrenyent, impassibles. El racisme, tant estructural, social com individual ha arribat massa lluny, massa vides s'han quedat sense aire.
Des del meu privilegi blanc no em queda res més que rebutjar tota mena de discriminació i sobretot, acompanyar. Acompa­nyar aquesta lluita que aposta per una transformació social. Acompanyar sense paternalismes i caritats. Acompanyar al costat, perquè aquesta vegada els protagonistes sou vosaltres, teniu veu, us escoltem.


Les escombrades del virus
Miquel Mompió i Azemar Riudarenes
Quantes coses ha escombrat de les nostres vides aquest virus.
Primer.- S'ha emportat els nos­t­res avis, molts han marxat amb silenci, sense un adeu, un pe­tó, una abraçada. Ells van ser la ge­ne­ració de la postguerra, van ai­xe­car el país, ens van donar for­ma­ció, educació. Van avalar el nostre primer pis, el cotxe, l'apartament... van tenir cura dels nets, a­portant part de les seves pensions en moments de crisi. I la societat els aparca i els deixa en mans de fons d'inversió especu­la­tius, només els pal·liava l'entrega vocacional dels seus cuidadors.
Segona.- L'escombrada de la de­mocràcia amb l'estat d'alarma per tenir tots els poders anul·lant la democràcia, amb unes rodes de premsa amb uniformes, me­da­lles i obligant-nos amb aquell «47 millones de soldados» capitanejat pel monarca, el de «a por ellos».
Tercera.- La demostració que sense tants polítics (23 ministres Sr. Sánchez), ni diputats, ni càrrecs de confiança pot funcionar un país. A Alemanya , 62 milions d'habitants amb 150.000 funcionaris; a Espanya amb 47 milions d'habitants tenim 450.000 funcionaris, amb aquesta despesa no aixecarem mai el cap.
Quarta.- El descrèdit polític i econòmic amb què ens considera Europa, no hem tingut dirigents d'altura, hem malgastat durant dècades dels fons europeus (camp aviació, ave, autopista, serveis innecessaris, etc. pressupostos i projectes en campanyes electorals que han portat comissions i corrupció. I és lògic que l'Europa del Nord estigui recelosa de donar-nos més diners.
Cinquena.- La baixesa moral ètica del nostres polítics amb la imatge que donen cada dia, d'insults, desqualificació i mentides. Mai, mai, havíem tingut uns dirigents amb tant poca talla.
Al començament del confinament es va posar de moda la cançó Resistiré, però la que realment retrata el que ha passat i passa en aquest país ... Si yo tuviera una escoba dels Sirex.


Com hauria afrontat la pandèmia la somiada República Catalana?
Temi Vives Rego Santa Cristina d'Aro
n Benvolguts tots, a Catalunya sovint diem: «No hi ha mals negocis, sinó negocis mal portats». De fet no em queda clar si a Catalunya hem portat mal els nostres negocis o hem tingut mala sort. Ha estat mala gestió o mala sort, tenir una llei electoral «espanyola», feta a mida del clientelisme rural convergent. Ha sigut mala gestió o mala sort? L'avortada modernitat de Ciutadans, el guant de seda de PSC, la precarietat dels Comuns o la por cerval al que diran d'Esquerra.
Hem patit una deplorable sèrie presidencial, fins i tot difícil d'imaginar en les èpoques d'en Pujol, Maragall o Montilla: Honorable Mas (el de les retallades), Honorable Puigdemont (el dels «farols» per tapar les retallades); Honorable Torra (o la manera de tapar «farols» a base de supremacisme).
I ara un petit exercici d'imaginació: com hauríem afrontat la pandèmia, en el cas d'haver-se proclamat la somiada República Catalana? Amb un deute a negociar amb els nostres veïns, fora d'Europa, en un llarg procés de negociació per entrar en els organismes internacionals (OMS entre ells) i amb la ciutadania dividida. De vegades, els déus es conjuren per salvar un poble de l'abisme. Tindrem aquesta sort?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook