Ens il·lustrava el Degà de la Facultat de Dret de la UdG, el Dr. Ruda, aquest passat dilluns 1 de juny, amb un article amb un to queixós de l'actitud de l'alumnat. Més enllà de la sorpresa que em causa que el màxim òrgan de govern de la nostre facultat titlli els seus alumnes «d'agressius ploramiques autocompassius», m'agradaria compartir algunes consideracions.
Es plany el Degà que els alumnes avui en dia no mostren prou interès per la matèria i esperen que el professorat els mastegui el temari. També considera que els alumnes no sabem treballar autònomament i que tenim una tendència a l'autocompassió i a ploramiquejar. I tot això, clar, ho contraposa amb aquella vella màxima «de la meva generació era millor». Ignoro si la generació del Dr. Ruda era millor que la meva, de fet no m'ha interessat mai aquesta mena de guerra entre generacions perquè sempre m'ha fet la sensació que persegueix objectius estúpids d'autoafirmació i que es troba carregat d'arguments apriorístics i esbiaixats. El que sí li puc dir al Degà, és que la meva experiència al pas per aquesta facultat de la qual ell és el màxim representant, dista bastant de la que ens transmet amb el seu article. I és que no sé si li semblaré un ploramiques, però sí que vull compartir que formo part d'aquella generació que els estudis s'han convertit en un bé de luxe i en què compatibilitzar-los amb el món laboral ha esdevingut una mena de quimera només a l'abast d'aquell que fa màgia amb la vida i té la sort de trobar una feina i de no morir en l'intent de superar l'avaluació contínua del pla Bolonya. A diferència del Dr. Ruda, jo el que m'he trobat majoritàriament són companys implicats en la seva formació i que molts d'ells provaven aquesta difícil combinació. Penso en l'estimada Sara Boubes, treballant, amb càrregues familiars i unes notes brillants, i que avui es troba immersa en la carrera de la judicatura intentant trencar aquell encanteri que embolcalla aquest cos funcionarial d'accés només a determinades classes socials. També me'n recordo de mi, ullerós, davant d'un examen de drets reals, i que, després d'haver treballat la nit, m'equivocava en la resposta i explicava al professor i notari Joan Berná amb pèls i senyals l'acció negatòria quan el que ens havia preguntat era l'acció reivindicatòria. I tot això, clar, amb unes expectatives i projeccions espantoses en la incorporació laboral. Ens alerta el Dr. Ruda d'un article al Der Spiegel sobre les dificultats dels joves post-pandèmia. No ens vindrà de nou. Parlant cruament, hem crescut sempre amb una expectativa de futur de merda.
I és que si hem de fer un síndic de greuges, fem-lo complert, i com que tampoc vull caure en una confrontació alumnat-professorat, perquè no la comparteixo, em referiré al model. Si bé la Generalitat ens va assegurar que a canvi de vendre'ns els crèdits a preu d'or ens donaria especialització i classes pràctiques, per res ha estat el cas de la Facultat de Dret de Girona. I és que encara no hem superat el model clàssic memorístic que embolcalla el món del Dret i aquelles parts de les assignatures que han passat a anomenar-se «pràctiques», sovint es converteixen en comentaris de sentències. Suposo que la generació del Dr. Ruda també en llegien de sentències. Res de nou, doncs. L'any passat vaig tenir ocasió de fer unes pràctiques durant l'últim curs del grau en un despatx i vaig haver d'admetre amb vergonya el primer dia al meu tutor que no sabia fer un encapçalament d'un escrit jurídic. Tampoc un peu de recurs. I és que de fet, ningú m'havia ensenyat a fer un escrit. Tampoc a les optatives. Suposo que el Degà em diria que m'he d'espavilar. I això vaig fer. De fet, no parem de fer-ho. Per tot això, la meva proposta de mínims és aquesta: menys fer el ploramiques i més treballar tots plegats. Si, boomers, milenials i pandemials, que el futur és de tots i l'hem de construir entre tots. I sense deixar a ningú enrere.
