Fa dues setmanes, recordant el franquisme, deia que la dreta interpreta la col·laboració com beneficis per casa i problemes al comú o és bo si em beneficia i dolent altrament. Trump, que va guanyar les eleccions gràcies a les mentides propagades a la xarxa amb connivència amb Cambridge Analytic (que va fer servir dades per segmentar la població dels estats clau i enviar propaganda als votants encara que fos contradictòria, perquè cadascú rebés la que li agradava) s'ha trobat que Twitter li acaba de censurar una de les seves múltiples mentides i ara diu que Twitter ataca la llibertat. També acaba de trobar que l'OMS és un enemic exterior (un altre recurs recurrent de la dreta). Ara ens diu que està sota la influència de la maligna Xina i s'apressa a retirar-li el suport, deixant programes de l'OMS, molts d'ells dedicats als països més necessitats, sense finançament. No insistiré en el missatge de Trump perquè penso que és transparent.
A Espanya la dreta fa el mateix. Diuen que les accions d'un govern que no segueix el seu ideari ataca la llibertat personal. On queda el bé comú? Hi ha límits a la llibertat personal? És el debat secular entre la llibertat personal sense límits o si, com a ésser social, té el límit de la llibertat dels altres. Les societats democràtiques aborden aquest problema donant-se regles de joc consensuades, però sempre hi ha els qui creuen que la democràcia trepitja els seus drets. És l'Aznar dient que ell podia beure alcohol abans de conduir (en pla fatxenda), sense tenir en compte que els afectats són els altres. Es trepitgen els drets individuals amb l'estat d'alarma? Té dret un grup de persones de saltar-se les normes sanitàries sabent que pot provocar un rebrot de contagis? Podríem fer-nos aquestes i moltes més preguntes perquè aquestes són les coses que posa en qüestió la dreta. Que ho faci Vox sembla coherent amb la seva trajectòria «trumpiana», però que ho faci el PP que vol ser alternativa de govern és per tenir por. En el fons és el problema de si ens sentim membres d'una comunitat que vol fer les coses junts i orientades que ens sentim millor tots o, almenys, una majoria el més àmplia possible o defensem el campi qui pugui de la incivilitat com defensen els Trump de torn.
La pandèmia en la desescalada treu a passejar el millor i el pitjor de les persones. Veiem uns sanitaris (i moltes altres persones de serveis bàsics) extenuats o simplement ciutadans seguint les regles sanitàries i traient el millor d'ells mateixos però també uns insolidaris saltant-se les més elementals normes dictades per les autoritats sanitàries i fent evidents els efectes dels actes d'aquests sobre la societat en general. Així Lleida no pot canviar de fase pel comportament insolidari d'uns quants. La restauració, les botigues, el turisme van podent obrir i tenir una activitat raonablement important si complim les normes sanitàries, si no hi ha insolidaris que se les salten i afecten el desconfinament de tots. Els efectes dels insolidaris es fan evidents perquè si hem de tornar enrere, això afectarà no sols la salut dels ciutadans sinó l'economia de milions de persones que depenen dels treballs que proporcionen aquestes activitats econòmiques.
Aquests dies Nissan acaba d'anunciar el tancament de les seves plantes a Catalunya i aquest debat té a veure amb la responsabilitat empresarial i amb el futur de l'automoció. Els recomano els articles publicats a El Periódico i firmats per Anton Costas i Joan Tàpia. Anton Costas parla de la reputació corporativa, la responsabilitat amb la comunitat i parla del moviment ètic entre els gestors que diuen cal canviar d'un model que maximitza els beneficis a un model que «maximitzi el valor de l'empresa per a tots els actors, proveïdors, treballadors, comunitat i accionistes». En Tàpia, en canvi, parla del futur de l'automoció i demana plans per saber cap on anem. Esperem que les administracions trobin sortides que donin feina i mirin a un futur més sostenible.
I acabo amb unes notes sobre els debats al parlament. Aquests dies hem hagut de resistir a Álvarez de Toledo parlant del pare d'Iglesias com a terrorista i sentint-ho se m'han remogut els principis democràtics. És veritat que Iglesias va ser poc respectuós tractant-la de marquesa i no de senyoria o diputada però Cayetana va traspassar moltes línies vermelles. En una democràcia l'única cosa que s'hereta legalment són les coses materials, deutes inclosos, i una de les coses per les quals les societats democràtiques no demanen explicacions a ningú per res de res és per què o per qui han sigut els seus pares. Per al Parlament, Cayetana és una diputada com qualsevol altra (si és marquesa i manté el títol és una cosa que no s'hauria de tenir en compte per valorar el seu treball com a diputada a menys que ho volés fer valer com un actiu) i Iglesias és un vicepresident que no ha de rendir comptes sobre què va fer el seu pare ni al parlament ni en cap altre lloc. L'actuació de la presidenta Batet va ser impecable, intervencions com les de Cayetana no tenen cabuda en el Parlament i, per tant, no poden figurar en les actes.
A la comissió per a la reconstrucció vam assistir també a una bronca, un enfrontament verbal entre Iglesias i Espinosa de los Monteros que en res ajuda a la credibilitat dels dos diputats. Patxi López va reaccionar (un xic tard) recriminant als diputats que no fessin la feina que els toca i que esperen d'ells els ciutadans que no és altre que trobar solucions a la greu situació de l'economia espanyola que afecta milions de persones. Esperem que ho entenguin i es dediquin de veritat a la seva feina que no és altre que la de trobar solucions.
