Les protestes que s'estan produint als Estats Units demostren que el racisme no és una qüestió resolta. Ni als Estats Units ni tampoc a altres llocs del món. És una matèria sensible, d'aquelles que a ningú li agrada parlar i que inclús a ciutadans normals i corrents, que mai hem tingut cap hostilitat a ningú pel color de la seva pell ni el seu origen, ens pot incomodar perquè ja sabem que n'hi ha, perquè l'hem vist i sentit. En comentaris, actituds o pensaments fugaços. Però el racisme existeix. A vegades de forma evident i violenta; altres vegades de forma subtil i inconscient.
És obvi que l'assassinat de George Floyd ha estat la gota que ha fet vessar el got. La magnitud de les protestes, que s'han estès per tot el país, denota que hi ha quelcom que, malauradament, no està resolt i que encara existeix discriminació entre comunitats blanques i les afroamericanes. Intueixo que és un problema tan profund, tan enquistat, que ni tan sols el fet que un afroamericà com Barack Obama hagués assolit la presidència del país no ha estat suficient per tal de superar aquestes barreres. Segurament són barreres massa gruixudes. Atenció en els problemes socials que s'enquisten.
És clar que a la situació nord-americana no hi ajuda el fet de tenir un president incendiari. I aquí voldria arribar. De la perillositat dels líders que són uns incendiaris i que són totalment insensibles a les protestes i malestar dels ciutadans. I encara més quan són conflictes crònics o molt arrelats.
Sembla que, per fer política, has de dir-la més grossa que l'altre, has de ser més directe i provocador que l'adversari, que, per afegir-hi més èpica, ja se'l tracta directament com a enemic. La potència del llenguatge és demolidora.
Trump és l'exemple paradigmàtic però, per desgràcia, aquest estil s'ha estès arreu del món com aquest maleït coronavirus. I també aquí. I el que és més greu és que l'estil barroer, de confrontació permanent, s'ha fet palès també en aquest context de crisi sanitària, social i econòmica.
L'espectacle al Congrés cada setmana és penós. Entre insults i cridòries, Aitor Esteban, una vegada més, donava una lliçó de sentit comú als diputats posant en evidència la total incomprensió que suposa pels ciutadans -especialment en aquests moments- que els nostres representants es dediquin al tactisme partidista, a fer la traveta al del costat i, a més, a desprestigiar institucions. No han entès que, en determinats moments, del que es tracta no és crispar la població, sinó d'asserenar-la, d'acompanyar-la amb els seus problemes, d'oferir-li solucions davant les adversitats i tot això, la immensa majoria de vegades, s'ha de fer dialogant i pactant amb l'adversari polític. Coses del pluralisme i la democràcia.
Els crits d'«I can't breathe» (no puc respirar) anguniosos de Floyd s'han convertit en eslògan reivindicatiu davant la prepotència trumpiana. Traieu-nos el genoll del coll. Deixeu-nos respirar, acompanyeu i doneu solucions a ciutadans desafavorits, empreses en problemes, treballadors a la corda fluixa i deixeu de cridar. Deixeu-nos respirar.
