07 de juny de 2020
07.06.2020
Diari de Girona

Hàbits i prometences

07.06.2020 | 06:00
Hàbits i prometences

Un adagi antic deia que No és només l'hàbit que identifica el monjo. I això, que era una realitat, ara que l'ús dels hàbits religiosos s'ha simplificat extraordinàriament, encara queda més clar i manifest. Però hi havia un temps en què no només eren les persones de vida consagrada que vestien l'imprescindible hàbit, sinó que també algunes dones, i també algun home i fins i tot criatures, que sense haver professat en cap orde religiós vestien un hàbit, durant un any, o uns anys i fins i tot hi havia qui ho feia a perpetuïtat. Com també moltes persones feien prometences en ocasió de trobar-se en situacions angoixoses de les quals no veien possibilitats de reeixir si no era amb l'ajut de Déu, de la Mare de Déu o dels sants.
Un dels hàbits més usats era el de la Verge dels Dolors. Consistia en un vestit totalment negre, amb mànigues totalment llargues, fins al canell. I la llargada del vestit fins força més avall dels genolls. Mitges negres sense transparències, estiu i hivern. Sobre el pit, el cor amb les espases que recordava els dolors de la Mare de Déu. Aquesta ensenya, que solia ser de plata, era l'única joia que es podia usar.
També era bastant usat, però menys que l'anterior, l'hàbit de la Mare de Déu del Carme. Vestit de color marró, amb l'escapulari corresponent. I més minoritari era el de sant Josep. Vestit de color morat i cenyidor groc.
Menys freqüent era que un home portés hàbit. Però en la més immediata postguerra sí que en veiérem algun. Vestit normal, però de color discret, sense armilla a fi que es veiés millor la camisa de color morat. I, en lloc de corbata, un cordó groc. Però no tots els que vestien així era com a hàbit de sant Josep. En aquell temps residien aquí alguns madrilenys, uns dels quals portaven l'hàbit del Crist de Medinaceli, una devoció molt arrelada en la capital d'Espanya. Recordo haver vist, el vespre anterior a un determinat divendres de Quaresma, la cua que donava la volta a tota la illa de cases on es troba l'església on es venera el Crist de Medinaceli, esperant l'hora en què s'obria el temple per poder besar el peu de la imatge, que en aquella ocasió era baixada del seu pedestal fins al presbiteri.
Hem dit abans que també alguna criatura de poca edat vestia hàbit. Almenys un cas vaig conèixer. És el d'un nen que va nèixer amb dificultats, afectant-lo greus malalties fins que es va poder garantir la continuació de la seva vida. La mare d'aquella criatura va prometre que, si superava aquella difícil situació, arribant el dia de calçar-lo, el vestiria amb l'hàbit de sant Josep. Eren temps en què els nens petits durant els primers mesos vestien la tradicional bandola que els donava l'aspecte d'un paquet. De tal manera que els germans més grans es pensaven que aquell nadó encara no tenia cames ni peus. Fins que arribava el dia que se'l calçava, que era com a les noies els arribava el dia de posar-les de llarg. Tant una data com l'altra les mares l'esperaven amb gran il·lusió. Doncs bé, quan a aquell nen malaltís de naixement i feliçment recuperat li arribà el dia de calçar-lo, la seva mare, fidel a la prometença feta, renuncià a vestir-lo amb tota l'elegància possible i el guarní amb un vestidet de color morat, cenyit amb un cordó groc. I fins al cap d'un any no pogué vestir com els altres nens.
Portar hàbit no era només vestir d'un manera determinada, sinó també afegir-hi un comportament molt estricte. Portar hàbit volia dir deixar d'assistir a qualsevol mena d'espectacle. Intensificar la vida de pregària i les pràctiques religioses. Deixar d'assistir a festes profanes i fins i tot celebracions familiars. El comportament era molt semblant al que es dedicava al dol per la pèrdua d'un familiar. Dol que durava dos anys per la mort dels pares, un any per un germà, un oncle, una tia, i en alguns casos fins i tot per un cosí, pel qual es tingués un afecte gairebé com a germà. El dol més rigorós era el de les vídues. N'havíem conegut alguna que vestí de negre durant la resta de la seva vida. Referent a aquesta semblança de portar hàbit amb portar dol es donà un cas que ho confirma. Els primers anys vint del segle passat un jove gironí trobà la mort en la guerra al Marroc. La seva mare estava malalta, i una filla seva que vivia amb ella li volgué amagar la fatal notícia fins que el seu estat de salut millorés. Però aquella filla es trobà amb un dilema: si es vestia de dol la seva mare se n'adonaria. Si no es vestia de dol quedava malament davant la societat. Podria semblar que no estimava el germà difunt. La solució fou vestir hàbit dels Dolors. El que per la mare es consideraria hàbit, per l'àmbit social seria dol.
Sempre hi ha hagut persones que han fet prometences trobant-se en situacions compromeses. Però durant la guerra del trenta-sis se'n feren moltes; algunes tan exagerades i difícils de complir que el respectiu director espiritual admeté alleugerir-les. En aquelles tan especials i tràgiques circumstàncies la por feia que hom s'encomanés a tots els sants i es comprometés a fer coses que seria difícil o gairebé impossible realitzar. Quan a la nit se sentia detenir-se un cotxe davant de casa, i seguidament trucar a la porta del pis, ja es temia que l'episodi acabés a la cuneta de qualsevol carretera. Quan les sirenes anunciaven el perill de bombardeig i seguidament se sentien caure les bombes, fins els més valents tremolaven. Quan un noi que potser no havia sortit mai del seu poble, ni havia manejat cap arma, es trobava en ple camp de batalla amb l'espetec de tota mena de missatges mortals i ja es veia exposat a una mort ineludible. És molt natural que els que havien viscut aquella dramàtica situació, després d'haver-se'n sortit es disposessin a complir les prometences que havien fet. I així podem recordar com algunes persones respongueren participant en la Missa diàriament durant tot el que els quedava de vida. Alguns que eren fumadors empedreïts estigueren un o més anys sense fumar. Molts pujaren a peu i fins i tot descalços a algun santuari. Molts gironins al del Àngels. O a Montserrat. Tres capellans del nostre bisbat pelegrinaren a peu al Pilar de Saragossa en vàries etapes. També s'organitzaren pelegrinatges a Saragossa amb trens especials des de Girona. I alguns en arribar a Saragossa caminaren descalços fins la basílica del Pilar. També hi hagué qui vestí hàbit durant un temps. I alguns joves sentiren la vocació al sacerdoci o a la vida consagrada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook