07 de juny de 2020
07.06.2020
Diari de Girona

Com si ens haguessin entrat a robar a casa

07.06.2020 | 06:00
Com si ens haguessin entrat a robar a casa

La «mare superiora» del clan Pujol va deixar anar aquesta frase quan va veure Pasqual Maragall prenent mides i passejant pel pati dels Tarongers acompanyat dels Carod-Rovira, Saura i altres malfactors que s'havien atrevit a fer un pacte contra natura per governar la Generalitat, tot i que l'astut hereu Mas havia guanyat per uns quants escons la llista del futur president.
Amb la naturalitat de qui ha estat a l'ombra del poder durant trenta anys i ha mogut els fils que li han semblat bé al més pur estil búlgar, la Marta Ferrusola resumia amb aquesta frase no només el tarannà del partit pujolià sinó el presagi de les maniobres fosques i joc brut que aquest partit va desenvolupar durant els set anys que va durar el primer govern d'esquerres de la Catalunya postfranquista per desplaçar del tast del poder aquells que «de fora vingueren i de casa ens tragueren». Escàs poder però suficient per fer-los adonar en poc temps que perdrien, i no de manera suau, la mamella que tenien aferrada i que era la seva subsistència. La del clan i la del règim.
Potser només els que ho vam viure des de dins de l'estructura de govern sabem com d'innobles van ser les actuacions d'alguns dels prohoms de l'aleshores primer partit de Catalunya. I el treball incessant per conjurar a la contra totes les forces fàctiques del país: econòmiques, socials, mitjans de comunicació, teixit associatiu, el món de la cultureta...
Des del primer dia érem un govern il·legítim; des del primer dia hi havia consellers als quals es demanava la dimissió, des del primer dia varen fer aparèixer la coalició com un desgavell, des del primer dia varen atiar els fantasmes d'un comunisme que ens ho prendria tot als bons catalans que de les pedres en fem pans...
En realitat, sota l'espessa capa d'un nacionalcatolicisme bondadós i de reminiscències carolíngies i un punt carlines que havia teixit amb paciència d'orfebre un espavilat Jordi Pujol, s'amagava tot un sistema clientelar, tota una teranyina d'influències, on els tramposos podien fer trampes i als poderosos no els calien gaires justificacions. Estic convençut que havíem tocat os perquè això és el que van veure perillar. I és el que crec que un tercer govern d'esquerres hagués posat a la picota i se l'havia de fer caure com fos aprofitant les ficades de pota que, òbviament, van existir, massa sovint pel meu gust.
Així, doncs, quan a dia d'avui, al primer govern de coalició d'esquerres que hi ha a l'estat espanyol després de la dictadura, estrenat de fa escassament cinc mesos i amb la gestió sobrevinguda més difícil de tota la història de la democràcia espanyola se l'acusa també de tot això –de govern il·legítim, de comunisme bolivarià, fins i tot d'assassinar els avis– m'ha fet pensar en la frase de la senyora Ferrusola.
I m'ha fet pensar en la conjura dels necis que aleshores es va desfermar perquè ara també estan traient a passejar a la contra tots els dinosaures, els de la judicatura, els de les forces de l'ordre, els franquistes nominals, els purpurats i els de la noblesa, i els friquis abanderats que tenen criades per picar cassoles.
Seria molt berlanguià tot plegat si no fos altament preocupant. Perquè és evident que aquest govern també ha tocat os. I perquè és evident que els hereus modernets del nacional catolicisme espanyol tenen molt a perdre i no s'ho deixaran fer tan fàcilment. I aquests són l'única alternativa real a l'actual govern més enllà de la que cadascú pugui somiar.
Cal criticar l'acció política mal feta i cal demanar responsabilitats per l'acció de govern, naturalment. Però posar ara pals a les rodes perquè caigui el govern d'Espanya per un suposat interès superior és afavorir els interessos de la gentussa que vol l'immobilisme.
Perquè no estem parlant només de perdre una oportunitat de fer els canvis polítics en profunditat que jo penso que el país necessita i algú altre pot pensar que no. No estem parlant de política.
No és això només el que hi ha en joc. Estem parlant sobretot de l'ostentació del poder. Estem parlant essencialment del control social. I del perill d'involució de la democràcia. Aquesta és la partida i l'hauríem de guanyar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook