El president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, ha escrit un interessant fil a Twitter. A partir del títol, «observo amb perplexitat i preocupació», desgrana una sèrie de qüestions que hauríem de tenir presents: «Que sembla que s'hagi oblidat que encara estem -i encara serà per molt temps- en una crisi de salut pública (...) Que la primera onada per la COVID-19 ha remès i una perillosa relaxació política intenta fer-nos creure que els problemes de la sanitat ja han remès (...) Que la tensió en el sistema sanitari és molt gran (...) Tenim els professionals exhausts, molts amb afectació psicoemocional i amb precarietat emergida. El malestar és generalitzat».

Són reflexions a tenir en compte ara que hem entrat en un concurs d'irresponsabilitats. I no em refereixo a les individuals d'algunes persones, sinó a la cursa que han emprès moltes comunitats autònomes per intentar ser les primeres a tornar a la normalitat d'abans, que no serà, o als que volen obrir ja les fronteres quan la pandèmia encara causa estralls en alguns països europeus. O als que, com el Govern català, fa setmanes que haurien liquidat l'estat d'alarma, i que ara ja ens anuncien que, ni amb el coronavirus, podrem dormir tranquils la nit de Sant Joan. Segons el conseller Miquel Buch, com que vam «sacrificar» Sant Jordi, ara no ho podem fer amb la revetlla. Fins a 800 persones assegudes podran participar en festes a l'aire lliure. Endavant les atxes.

Però un independentista de manual no pot cedir mai a la temptació, ni quan fa reflexions assenyades, de responsabilitzar Espanya fins i tot del que no li pertoca. Jaume Padrós, com els fanàtics del futbol, es deixa endur pels colors; en aquest cas polítics. Acaba el seu fil a Twitter, amb el següent comentari: «Mentre França va anunciar fa més d'un mes compensacions econòmiques per als professionals i ara impulsant una reforma per efectuar canvis radicals en el sistema de salut, a Espanya, la sanitat és ignorada i substituïda per un debat polític lamentable». D'entrada, és una contradicció que Jaume Padrós, que estava en contra de la coordinació de la crisi sanitària des del Govern espanyol, ara apel·li a França, un país centralitzat. A França, la sanitat es dirigeix des de París. A Espanya, no. Les comunitats autònomes, entre elles Catalunya, tenen plenes competències. L'Estat només té el control de pandèmies, legislació sobre productes farmacèutics, i sanitat exterior. Res més. Cal pressuposar que el president del Col·legi de Metges de Barcelona, encara que a vegades parli més com a militant i exdiputat de CiU que com a professional de la medicina, ho coneix perfectament, com també deu saber que si Catalunya figura a la cua de l'Estat en inversió sanitària i serveis socials és perquè així ho han decidit els últims governs de Catalunya; i que la derivació cap a la sanitat privada durant l'etapa Artur Mas/Boi Ruiz també es va decidir des d'aquí; o que, com s'ha conegut aquesta setmana, que la Generalitat hagi externalitzat a Ferrovial el seguiment dels contactes de positius de coronavirus no ho ha decidit el Govern d'Espanya, i que, després de tantes promeses, la Consellera de Salut hagi anunciat que només contractarà 21 infermeres més per a l'Atenció Primària, també és una decisió aliena a Madrid. I que els salaris dels professionals de la sanitat, no gaire ben retribuïts i inferiors a moltes comunitats autònomes, també s'aproven a la Generalitat. Padrós ho coneix perfectament, però també sap que, si a Catalunya es vol viure amb pau i tranquil·litat, i conservar els càrrecs, està prohibit demanar responsabilitats al Govern de la Generalitat.

Una de les obres mestres de Jordi Pujol, pel seu interès, vull dir, no pel del país, va ser emmudir la societat civil catalana, aconseguint que la majoria d'entitats depenguessin de les subvencions de la Generalitat i col·locant, progressivament, persones afins a la causa al capdavant de les diferents organitzacions socials, col·legis professionals inclosos. Va anul·lar qualsevol capacitat de crítica, o d'autocrítica, aconseguint el que deia l'escriptora Katherine Pancol a El vals més lent de les tortugues: «És més fàcil acusar els altres que fer autocrítica». I així, hem anat construint un país decadent i, en el cas que ens ocupa, amb una sanitat cada cop més deteriorada. Com sostenia Churchill, «les crítiques no seran agradables, però sí necessàries».