Ara que sembla que ha passat el gruix de la pandèmia i toca posar el focus en l'economia, comencen les propostes per sortir de la crisi. Hi ha un munt d'idees que molta gent va publicant, propostes que, per la seva quantitat, ens poden fer perdre les prioritats i portar-nos a ser menys eficients.
Les prioritats d'un programa de recuperació econòmica haurien de ser, en primer lloc, la creació de treball; en segon lloc, impulsar accions que provoquin l'estalvi, i en tercer lloc, insistir en activitats de futur en lloc d'ancorar-nos a la nostàlgia del passat. Pere Aragonès va dir una frase que és prou clau: «Els fons que arribaran a Catalunya en pocs mesos seran una cosa mai vista». Això vol dir que hem de preparar projectes i definir eixos d'acció per tenir-los a punt quan arribin aquests fons.
Com a conseqüència del que hem dit ara, no seria una bona solució insistir en el mateix turisme barat que teníem per crear treball immediat. No seria una solució de futur. Més aviat cal redireccionar el turisme per cercar el de més qualitat, dispersant-lo pel territori amb un impuls al turisme cultural, gastronòmic, de busseig, de bicicleta i de caminar. La creació de treball, més aviat, caldrà posar-la en la construcció d'habitatge de lloguer de menys de 400 €/mes, assequible dins i fora les ciutats. Per la qual cosa implica establir una política potent de metròpolis amb disseny d'on es pot construir i quina xarxa de transport públic serà necessària. En paral·lel a aquesta construcció es necessitarà engegar la reconversió energètica d'habitatges a raó de 50.000 per any, cosa que exigirà un finançament de 600 milions d'euros anuals entre privats i públics i la creació de grups tècnics municipals per assessorar els propietaris dels passos a fer i a quins professionals locals contractar. Això ens condueix a un altre aspecte a resoldre: la manca d'operaris amb prou coneixement per executar bé aquestes inversions. És conegut el nivell baix de molts llauners que han instal·lat plaques solars tèrmiques. Invertir en plaques fotovoltaiques, en geotèrmia, en terra radiant, per citar alguns exemples, necessita professionals ben formats, i ara no en tenim prou quantitat.
La formació professional hauria de ser el pilar de la creació del nou treball. A la manca de nivell professional al món de la construcció hi cal afegir la manca de joves formats per a la nova economia, formats en logística, robòtica, regulació i control, en laboratori, en programació, en mecatrònica... hi hauria d'haver molts més joves en formació professional de grau superior que no pas universitaris. I si molts joves han anat a la universitat i després no troben feina per a l'especialitat que han cursat, caldria un sistema per repescar-los cap a formació professional superior, segurament en grups diferents de la formació professional convencional, però hem d'evitar que hi hagi llicenciats fent de cambrers.
Amb joves formats les empreses podran albirar introduir més tecnologia, preparar nous projectes que permetin consumir menys energia, invertir en energia renovable, ser més eficients i competitius per exportar més, molt més. Una economia en crisi és una economia que té baixa demanda, per la qual cosa cal exportar més fora d'Espanya. El capital per fer les inversions arribarà d'Europa, per això és moment ara d'aixecar el cap i veure on podem invertir per ser més competitius.
L'economia del futur sabem que es dissenyarà a través del Green Deal. Ara seria absurd invertir en nous cotxes de combustió interna. Més aviat a Nissan l'hauríem d'haver ajudat posant en marxa el pla de 750.000 punts de càrrega elèctrics, fent possible que a l'interior de les ciutats els repartidors vagin amb furgonetes elèctriques, impulsant de forma decidida la bici i la moto elèctrica, facilitant el naixement de noves activitats en la Smart Mobility, en definitiva, fent més intel·ligent les ciutats.
L'objectiu principal de qualsevol programa hauria de ser afavorir la creació d'un ecosistema empresarial potent, la generació de més teixit industrial. I això passa també per fer una revolució a l'administració pública catalana, plena de colls d'ampolla a cada racó. Si una gran indústria necessita un permís d'obra que implica una reforma del POUM, ja pot preparar un període de 4 anys que a la fi serà de 6 o 7. Aragó ha rebaixat aquest procés a 2 anys.
La conseqüència és que els projectes van cap allà, i això hauria de ser motiu de reflexió. Hi ha projectes d'energies renovables que a altres comunitats necessiten menys d'un any de tramitació, quan aquí encara no sabem quin serà el termini final però en tot cas segur que superarà amb escreix l'horitzó d'un any. Més encara, alguns projectes eòlics eleven la seva potència per poder tramitar-los a Madrid en lloc de fer-ho a la restrictiva Catalunya. Em fa vergonya. Tinc la sensació que l'administració catalana, en genèric, està contra la indústria, que cada funcionari va fent el seu camí per foragitar les fàbriques, cada persona que intervé en els permisos hi imposa la seva ideologia o el seu negociat.
Una administració eficient ha de ser objectiva, amb criteris clarament definits dins una rúbrica, lluny de la interpretació, el bon humor o la percepció del funcionari. Això demana una revolució administrativa, amb menys gent, més digitalitzada i automatitzada, a l'estil d'Estònia. Però sobretot demana que el president de Catalunya imposi l'ordre de prioritats del país: construcció d'habitatges assequibles, formació professional i economia verda.
