La pandèmia del coronavirus ens ha deixat en una mena de xoc traumàtic del que molts encara no se'n saben avenir. La societat viu en una esquizofrènia que bascula entre el pessimisme resignat i l'optimisme esperançat. Uns creuen que quan tot això hagi passat estarem pitjor que abans mentre que altres mantenen el contrari; que després de la covid-19 el món serà diferent però, probablement, millor. Són hipòtesis que ballen pel cap de molta gent i que solem sentir en comentaris públics i privats. El cert és que l'opinió pública, amb matisos, està dividida bàsicament en dos grans grups: els pessimistes congènits que sempre veuen el got mig buit i els que en situacions difícils i complicades, tot i estar ben informats, apliquen l'optimisme de la voluntat i mantenen una certa esperança. Personalment, em decanto per la segona opció i procuro buscar els aspectes positius de les situacions problemàtiques. A dia d'avui, no se sap del cert què passarà quan puguem dir que la pandèmia ha estat superada. No ho saben ni els científics ni els economistes ni els sociòlegs ni els filòsofs ni ningú. Naturalment, hi ha raons objectives que fan preveure situacions econòmiques i laborals complicades que els governs i la societat en general hauran d'afrontar de manera decidida, valenta i, sobretot, imaginativa. En tractar-se d'un problema mundial, cal esperar una col·laboració de tots els governs i organismes internacionals per solucionar-lo i, com que somiar és gratis, confiem que, ara sí, Europa jugarà per fi un paper federal d'unitat política de debò i no deixarà cap país a l'estacada. Altrament, podria ser el cop de gràcia definitiu per una Unió Europea que ja fa temps que fa aigües. La voluntat de sortir d'aquesta crisi sanitària amb solidaritat i coresponsabilitat podria ser una oportunitat per repensar-la i començar un nou procés d'unitat.

Davant d'aquesta necessitat evident, és trist veure com el món de la política a casa nostra té una mirada de vol gallinaci i intenta treure rèdits d'una situació que ens ha caigut al damunt sense que ningú l'hagi buscat ni hagi fet res per propiciar-la. En l'àmbit d'Espanya, l'actitud obstruccionista i crispant dels dirigents de Vox i del Partit Popular és especialment preocupant perquè, amb les arts més baixes, intenten inocular l'odi i el malestar en una ciutadania sofrent i esgotada, sense adonar-se (o potser sí) que l'únic que fan és posar en perill la cohesió social i dividir la societat en blocs antagònics i en pugna permanent.

Al Govern de Catalunya tampoc s'hi veu un procedir polític de llarga volada. En lloc de col·laborar institucionalment i aportar solucions al problema col·lectiu, juguen al regateig curt amb exigències maximalistes com per exemple la d'un relator per a la famosa taula de negociació. Al damunt, per afegir més llenya al foc, des de Waterloo, un encantador de serps de reconeguda solvència i gran capacitat de vendre fum, gosa dir al president del Govern espanyol, sense immutar-se, que és un aixecador de camises. Una bona manera d'ajudar.

No sabem com acabarà tot plegat ni com els desenrotllarà el fil històric de casa nostra o de la resta del món però el que és segur és que les incitacions a l'odi i al malhumor i el procurar cadascú només per ell no ens portaran a bon port. Tampoc hi ajudarà l'ampul·lositat d'exigències maximalistes innegociables. La gent, que està angoixada pel seu futur, exigeix unitat d'acció d'avant d'un problema descomunal que afecta la col·lectivitat. Per tant, crítica i oposició política sí, la que calgui i amb la fermesa que calgui; incitacions a l'odi, insults gratuïts i crear malestar, no, per favor.

En la compareixença davant dels mitjans de comunicació de diumenge passat, el president Sánchez va fer un elogi, penso que merescut, de la feina duta a terme pel doctor Fernando Simón i el ministre Salvador Illa i, sobretot, de l'actitud didàctica i dialogant que sempre han mantingut al llarg d'aquests més de dos mesos de lluita contra la pandèmia. És indubtable que tots dos actors, cadascú en el seu nivell, el cientificotècnic i el polític, han fet la feina amb humilitat, gran perícia i constància. No han escatimat hores de treball ni esforços per explicar-nos de la manera més planera i real possible el que ha estat passant en cada moment. En una situació complicada com aquesta, hem tingut molta sort de tenir uns homes amb el cap clar i el cor calent i generós. No vull ni pensar què hauria passat amb altres responsables polítics i sanitaris de temps pretèrits. El reconeixement és, doncs, oportú per més que la oposició, sobretot del PP i de Vox i els mitjans de la dreta s'entestin en negar-ho i busquin raons i mala maror allà on només hi ha dedicació absoluta i bona feina. Per això, davant els intents de sembrar animadversió i descontentament, el millor és contraposar-hi el nostre desdeny i una actitud positiva, relaxada i optimista. Només l'entesa i la col·laboració faran possible que avancem com a societat justa i cohesionada.