08 de juny de 2020
08.06.2020
Diari de Girona

L'ingrés mínim vital

08.06.2020 | 06:00
L'ingrés mínim vital

El Consell de Ministres celebrat el 29 de maig va aprovar el Reial decret llei 20/2020 pel qual s'estableix el Ingrés Mínim Vital. Vaig tenir coneixement anterior d'un esborrany de la norma. Pel que fa al text definitivament aprovat, la major part de modificacions són merament formals, si bé una d'elles sí té una rellevància especial en «caure» dels subjectes protegits les persones demandants de protecció internacional. Una altra, delimita bé quins són els àmbits competencials del Ministeri d'inclusió, Seguretat Social i Migracions en matèria d'accions per aconseguir la inclusió laboral, en la mesura que, convé recordar-ho, les competències en matèria d'ocupació estan atribuïdes al Ministeri de Treball i Economia Social i a les autoritats competents en la matèria de les diferents autonomies. Igualment, s'han incorporat expresses mencions en alguns articles a la participació de les organitzacions empresarials i sindicals més representatives en les decisions que s'hagin d'adoptar.

N'hi ha prou ara recordar que una part important, si no la gran majoria, de la norma, té un punt de referència innegable que és l'estudi realitzat l'any passat per l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal sobre les rendes mínimes a Espanya que va analitzar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que, al febrer de 2017 i a proposta d'UGT i CCOO, va prendre en consideració el Parlament espanyol per establir una prestació d'ingressos mínims i en la que va efectuar diverses propostes «encaminades a solucionar els problemes de disseny detectats» a la ILP i que en bona mesura, deixant de banda les qüestions estrictament de política d'ocupació, han estat acollides a la norma recentment aprovada. Sense oblidar, òbviament, la importància del Pilar Europeu de Drets Socials, aprovat en la cimera interinstitucional de la UE al novembre de 2017 a la ciutat sueca de Göteborg, ja que en el bloc dedicat a la política social s'inclou un apartat, 14, dedicat específicament a la renda mínima; i també, les diverses mencions realitzades en les Recomanacions anuals del Consell Europeu a la necessitat de corregir les disfuncions observades en els programes de rendes mínimes autonòmiques.

La lectura de la norma m'ha portat a recordar estudis realitzats juntament amb el meu mestre, el jesuïta Juan García Nieto, fa molts anys, al centre d'estudis Cristianisme i Justícia. N'hi ha prou de fer referència al Quadern núm. 30, publicat al setembre de 1989, titulat Renda mínima i salari ciutadà. He rebuscat també en revistes especialitzades i hemeroteques, i remeto a un congrés celebrat fa ja més de trenta anys, concretament de l'1 al 4 de març de 1990, sobre Renda Mínima i Salari Ciutadà, organitzat per Càritas Espanyola i en el qual vaig tenir l'oportunitat de participar. La relectura del número de la Revista de Documentació Social (núm. 78, gener-març 1990) demostra que viu estava ja el debat que ens ha portat, després de molts anys d'espera, a l'IMV.

Manifesto la meva satisfacció per la publicació de la norma, que a més no es planteja de cap manera com un atac o posada en dubte de les competències de les comunitats autònomes i en virtut de les quals han anat regulant les seves rendes d'inserció, amb molt diversa terminologia, des que el País Basc obrís el camí el 1989, sinó que ja formula la conveniència d'articular la complementarietat entre l'àmbit estatal i el respectiu autonòmic, ja plasmat expressament per la qual cosa es refereixi a les autonomies del País Basc i Navarra, i deixant la porta oberta a que la gestió de l'IMV es dugui a terme per les comunitats autònomes.

Aquesta vocació de «complementarietat» de la política estatal amb les autonòmiques es trasllada també a les administracions locals, a les quals igualment es considera com una peça institucional bàsica per a l'aplicació efectiva i eficaç de la norma, i es planteja tècnicament «encastant el legítim exercici de l'autogovern en l'àmbit de les polítiques socials de les comunitats autònomes (nota pròpia incidental: observeu l'exquisida prudència en el llenguatge utilitzat en referir-se a les competències autonòmiques) amb la provisió col·lectiva d'una xarxa de protecció mínima i comuna d'ingressos garantida per la Seguretat Social». Cal destacar la ubicació de l'IMV en el marc del règim públic de Seguretat Social com a prestació no contributiva, cosa que es justifica socialment per poder protegir, en tot el territori nacional, a les persones mancades de recursos, sempre que, afegeixo ja per la meva part, compleixin els requisits que el text requereix per a això.

Vista des d'una perspectiva de lluita contra la pobresa tot allò que es faci en aquesta línia ha de merèixer aquesta valoració positiva com un element bàsic de justícia social, i des de l'encaix de les polítiques de protecció social amb les d'ocupació es tractarà ara de trobar el adequat acoblament (la norma és, certament, molt tímida al respecte) perquè totes les persones titulars de l'IMV, o membres si és el cas, de la unitat de convivència que la percebi, puguin accedir a al món laboral si estan disponibles per a això. Per descomptat, crec que està molt més elaborada la norma pel que fa al seu objectiu principal, que és «la reducció de la pobresa, especialment la pobresa extrema, i la redistribució de la riquesa», que pel que afecta el breu contingut dedicat a les polítiques d'inclusió, encara que és possible que això s'hagi deixat deliberadament obert per aconseguir un acord global amb les autonomies i les administracions locals.

Arribarà l'IMV a totes les persones que ho necessiten? La norma neix amb vocació d'abastar a totes les persones, i membres de la unitat de convivència si és el cas, que no tinguin recursos, si bé sempre que compleixin els requisits (edat, residència, ingressos) regulats amb molt de detall en el capítol II, dedicat a l'àmbit subjectiu d'aplicació, sent el punt principal de referència el de l'edat (amb variades matisacions), la d'un mínim de 23 anys i una inferior a 65, que visquin soles o que comparteixin domicili en una unitat de convivència . Si bé, a l'efecte de la meva explicació allò que m'interessa ara és destacar que un requisit obligatori per poder accedir a l'IMV és que tota persona que pugui ser beneficiària tingui «residència legal i efectiva a Espanya» i que l'hagi tingut «de manera continuada i ininterrompuda durant al menys l'any immediatament anterior a la data de presentació de la sol·licitud».

Concloc aquest article reiterant la valoració positiva de la mesura en el seu contingut de lluita contra la pobresa, i esperant amb prudència, al mateix temps que amb interès, el desenvolupament reglamentari i l'articulació del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i migracions amb altres ministeris i les diferents administracions autonòmiques i locals a fi i efecte d'aconseguir que la inclusió social sigui real i efectiva. Si el primer repte està ben definit pel que fa a com aconseguir-ho, el segon queda encara per concretar. Però, en qualsevol cas, benvinguda sigui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook