Els economistes tenim escassa capacitat de predicció del futur, i menys en una situació de canvi estructural com l'actual, no obstant això les eines economètriques de predicció i d'anàlisi que disposem ens permeten excloure conclusions sobre diferents escenaris econòmics i socials. A més, aquesta coherència o racionalitat econòmica, que s'utilitza en els models econòmics, ens permet analitzar les decisions de les famílies i les empreses, el seu impacte agregat i les conseqüències de les mateixes, sota uns paràmetres que es consideren racionals.

En la actualitat, l'escenari descrit pels principals centres d'estudis econòmics, anticipen una forta caiguda de l'activitat, una forta destrucció d'ocupació, i per tant, una reducció molt rellevant dels ingressos públics i increment de la despesa pública, provocant un elevat dèficit, que alguns economistes, anticipen d'un 14% del PIB el 2020, i un nivell de deute que assoliria el 120% del PIB.

Aquesta situació de les finances públiques, són fins i tot més desfavorables, de les que vam patir en l'anterior crisi, però afortunadament sembla que el conjunt d'autoritats, des de l'administració central com les institucions europees, plantegen sol·lucions diferents a les que vam observar el 2012, i en comtes de plantejar un ajust fiscal sever, les mesures de política fiscal i monetària s'anticipen expansives, i situant el focus en els més desfavorits, per tal de no provocar un increment de la desigualtat, tal com s'ha observat des de l'anterior crisi.

Així, tant les mesures aprovades d'aquestes setmanes pel Govern de l'estat, de l'ingrés mínim vital, com l'acord europeu per establir un fons europeu d'emergència, utilitzant mecanismes d'ajudes directes, combinats amb préstecs, són propostes que permeten un cert optimismes, respecte al suport de les administracions públiques al moment d'emergència sanitària i econòmica.

No obstant això, els dubtes recauen ara sobre la capacitat d'implantació de les mesures aprovades, donat que en primer lloc a la UE, s'han d'aprovar per tots els països membres, el que anticipa la disponibilitats dels fons al gener del 2021, en el millor dels escenaris, i en l'àmbit nacional, el dubte sobre la implantació de l'ingrés mínim vital, de tal manera que no sigui paral·lela a la llei de la dependència, que havia general més esperances de les l'impacte que efectivament va tenir.

A més, malgrat que la disposició de l'administració pública sigui lleugerament més favorable, no hauria d'aplaçar la necessitat d'una reforma fiscal rellevant, que permeti millorar el volum de recaptació pública, que encara es manté molt per sota dels nivells respecte del PIB de la mitjana de la UE. En aquest sentit, els camps de millora es poden identificar en comportaments de difícil solució, com l'evasió o el frau fiscal, i sembla més probable que torni a recaure en increments dels tipus de l'IVA, impost indirecte més injust en termes de redistribució de renda, i en els tipus de l'IRPF o l'IS, que en tractar-se d'impostos directes, permetrien un plantejament més redistributiu.

Però més enllà de les necessitats de reformes estructurals en el model de recaptació pública, els reptes del conjunt de la societat també se centren en millores en el model productiu, donat que som una societat excessivament terciaritzada, excessiu pes dels serveis en el valor afegit del PIB, que ha estat compensat per una pèrdua molt rellevant de la indústria, i que notícies com la marxa de Nissan agreugen aquesta tendència. En aquest sentit, recordar que la indústria habitualment és un sector molt competitiu i un grau de productivitat molt elevat, mentre que els serveis, i especialment el turisme, tenen un nivell de productivitat, estimada com a producció per hora treballada, molt inferior.

En suma, necessitem un pla de reindustrialització que garanteixi un pes de la indústria sobre el PIB, superior al 10%, a l'hora que caldrà un model turístic, que sota la meva opinió, es posicioni en turisme de qualitat, i de valor afegit més elevat, per tal de garantir que les ocupacions relacionades tinguin un retorn més elevat, a diferència del que hem vist en la actualitat en poblacions, on el turisme que potencia la quantitat a la qualitat, ha provocat reduccions rellevants de la renda per càpita de la població.

En suma, els reptes que es presenten a esacla macroeconòmica són complicats d'assolir, ja que requerim una intervenció pública per contenir i incentivar l'activitat econòmica, a l'hora que busca fórmules per garantir la viabilitat de les finances públiques, i incentiva la creació d'una base industrial més sòlida i una oferta turística i de serveis en el seu conjunt d'alt valor afegit. Malgrat tot, les mesures econòmiques que s'han aprovat aquestes setmanes són molt favorables i permetran donar resposta a curt termini a les dificultats que la situació actual ens ha plantejat.