Ernest Maragall hauria d'estar eximit d'agenollar-se a terra, igual que -segons recordo de la meva infantesa catòlica, no sé si encara es porta així- els avis n'estan eximits a missa. Ja sé que la performance a la plaça de Sant Jaume era només postureig electoral a compte d'un negre mort als EUA, però per l'amor de Déu, tinguin en compte l'edat del líder municipal d'ERC, que en confessa 77 però un el veu i pensa el mateix que d'aquells negres que juguen el mundial juvenil de futbol tot i tenir tres fills i algun net al seu país: s'ha tret no menys de 15 anys.

El germà d'en Maragall -l'Ernest sempre ha sigut i serà el germà d'en Maragall- és capaç d'agenollar-se, amb treballs, sempre que s'ajudi d'un bastó i que un parell d'assistents vigilin que no caigui com una Rahola travessant el carrer, una altra que comença a estar eximida de tot. Però aixecar-se és una alta cosa, i no seria estrany que una vegada finalitzat el teatre solidari, amb la pressa de tots per tornar a casa i oblidar el racisme americà, ningú hagi pensat a llevar l'Ernest i endreçar-lo de nou a l'armari.

- Eh, no marxeu, ajudeu-me a aixecar-me -cridaria inútilment, en el supòsit improbable que no s'hagués quedat adormit en aquells dos minuts de genolls, que està acostumat a fer migdiada reparadora i ja se sap.

Probablement encara continua allà terra, intentant cridar l'atenció d'un vianant que l'ajudi a recuperar la verticalitat, i aconseguint només que alguns curiosos es facin fotos amb ell, prenent-lo per una estàtua humana que s'ha desorientat buscant la Rambla. Si almenys aquests no fossin dies sense turisme i hi hagués grups de generosos japonesos, podria fer uns dinerets que anirien a la caixa de resistència, sempre necessitada.

-This is spanish penitent. Very typical! -asseguraria el guia.

Des d'aquí faig una crida als barcelonins que em llegeixen perquè vagin a posar dret aquell venerable ancià, o si això no és possible perquè ha quedat encarcarat, almenys que li posin un tendal a sobre, que avui vol ploure.

Un veu el germà de Maragall ajupit, veu també la Catalunya d'avui, i li ve al cap l'única frase que Unamuno li va dir a John Dos Passos respecte de la República: on són els grans homes?