Un cop més, en Pitu Carnicer, historiador, literat i gran lector que ens va presentar en JMC, un altre malalt dels llibres, ens va sorprendre, en ple confinament, amb la recomanació d'un text de referència: M. El hijo de siglo, un llibre d'Antonio Scurati sobre l'arribada al poder de Benito Mussolini que, editat l'any 2019, a Itàlia ja porta, en pocs mesos, 12 edicions i més de 250.000 exemplars venuts.
Aquest best-seller de prop de 1.000 pàgines, que ens hem cruspit en pocs dies, ens revela l'ADN del feixisme. És una grandiosa biografia novel·lada del gran histrionista, assassí i dictador italià, Benito Mussolini. L'autor fa una aproximació al personatge des d'una posició hipercrítica. Personalment considero que Il Duce és una mena de caricatura teatral kitsch, legionari, fals emperador romà decadent, maquiavèl·lic, malparit i criminal, a l'estil Neró-Calígula, al qual li hagués agradat ser un nou Napoleó.
Les accions terroristes dels seus fascios de combat eren executades per bandes de gàngsters, mafiosos assassins, dirigits per uns camises negres (mussolinis locals) que tenien un modus operandi al més pur estil de Capone i Luciano.
Per entrar en situació, us recomanem que abans de llegir el llibre torneu a veure la pel·lícula Novecento de Bernardo Bertolucci i revisiteu els textos d'Antonio Gramsci. Tot i el gruix i la intensitat històrico-documental-narrativa d'aquest llibre, es llegeix com una novel·la negra. Un text, en el qual petits i grans personatges que protagonitzen la Guerra Civil i sobretot la contrarevolució feixista maquinen per destruir els avenços aconseguits per les esquerres socialistes italianes.
En el llibre, el demagog Mussolini és contrastat amb un altre comediant, el poeta Gabrielle d'Annunzio, un altre egocèntric, vanitós-decadent amb aires de Wagner-Dalí, acompanyats tots per l'inefable escriptor Filippo Tomasso Marinetti, pare del futurisme. Tot aquest personal estava encisat per la guerra, els cotxes, les màquines i la imatge. És per això que tots aquests feixistes estaven molt preocupats per la posada en escena, que volia imitar la grandiositat de la millor època de l'imperi romà. Amb aquest propòsit, Mussolini va fundar l'any 1937 els estudis Cinecittà, a la Via Tuscolana de la ciutat eterna, on el seu capo, Luigi Freddi, va rodar el primer cinema italià, utilitzant-lo com a instrument de propaganda sota el lema Il cinema è l'arma piú forte.
Tots els feixistes italians tenien deliris de grandesa i somniaven desfilar com a legionaris a les grotesques paròdies que varen muntar, a la Cittá di fiume (Rijeka), o a la marxa sobre Roma de 1922. Unes imatges que tot i poder semblar divertides, eren tràgiques, un retrat històrico-social d'un sinistre ginyol de la renovada Commedia dell'arte dels feixistes italians, unes bandes de matons, instigades per les classes dirigents.
Afortunadament, en aquest període els italians eren uns militars patètics, que res tenien a veure amb les legions romanes, i a pertot on varen anar varen haver de marxar amb la cua entre cames, com per exemple a El Alamein, on varen ser aniquil·lats materialment per les forces aliades dirigides pel general Bernard Law Montgomery. Malgrat tot, en el lloc dels fets, a l'entrada del cementiri italià, s'ho agafen amb filosofía i hi han escrit una llegenda molt significativa que justifica la derrota: Mancò la fortuna, non il valore.
Malgrat les revoltes obreres, l'astut i malvat Mussolini, a partir de 1922, juntament amb el seu partit nacional feixista, creà una dictadura personal totalitària, on prohibí tots els altres partits, com anys després farien els nazis alemanys i el general Franco amb la creació del Movimiento Nacional de las FET y de las JONS.
Els personatges centrals d'aquest fantàstic llibre són coneguts amb el nom dels arditi (en record de les unitats italianes d'assalt a la I guerra mundial). En acabar la guerra, aquest cos de l'exèrcit es va desmobilitzar i tota aquesta gent desvagada, a la qual li agradava molt la gresca, va ser recollida pels feixistes, per tal de formar part dels esquadrons del Fascio creats per Il Duce.
Mussolini, un mestre d'escola i periodista socialista i pacifista, director de L'Avanti, un diari antibel·licista òrgan oficial del PSI, evolucionà cap a posicions ultranacionalistes i militaristes que es concretaren en una nova publicació, Il popolo d'Italia, que, entre 1922 i 1943, va actuar com a autèntic òrgan d'expressió personal del dictador. Aquest diari estava finançat secretament pel Govern francès (partidari de la intervenció d'Italia) i per grans industrials italians i empreses, com ara la FIAT dels Agnelli.
Scurati ens fa l'anàlisi històrica del trasfons sociològic del feixisme, amarat amb un retrat personal de la complexa personalitat de Mussolini, el seu gran egocentrisme histriònic, sense estalviar-se detalls de la seva vida sentimental i sexual.
Il Duce era un gran seductor, un autèntic don Joan, marit infidel, un autèntic calent mental que tenia fills il·legítims arreu i moltes amants; per cert, una d'elles era jueva.
Mussolini, després de renegar del socialisme, es va dedicar a combatre'l i a frenar els avenços de la classe treballadora, tant dels obrers com dels camperols. Entre 1919 i 1929, els fascios de combat es dedicaren a perseguir, apallisar i matar líders obrers i a assaltar locals de grups opositors d'esquerres.
La seva acció més coneguda va ser el segrest i posterior tortura i assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti, l'any 1924.
Aquest autèntic crim d'estat causà un gran escàndol a tot Europa, però tot fou una tempesta dins un got d'aigua. Les democràcies occidentals varen protestar, encara que de fet es varen inhibir, i al cap d'uns anys, el resultat fou que els totalitarismes arribaren al poder, a Itàlia i a Alemanya, on anorrearen els drets humans i totes les llibertats, i, en el cas d'Espanya, els totalitaris no només feren això, sinó que s'hi instal·laren còmodament i ostentaren el poder prop de quaranta anys.
